Irène Némirovsky
Trad. José Antonio Soriano Marco. Salamandra.
220 pàg. 16 €.
“Les finances i la política són les dues mamelles de l’ambiciós”, proclama el jove Jean-Luc Daguerne, el grimpador que protagonitza 'La presa', d’Irène Némirovsky. Però al París dels anys 30, en plena depressió mundial, la via financera perd atractiu. Als passadissos del poder polític podrà fer servir el seu talent: el treball? La sort? La inteŀligència? No; diu Daguerne: “Cal conèixer la gent. Segurament, aquest és l’únic secret. Però això no s’aprèn. O la coneixes per instint o mai no la coneixeràs”. En el fons, l’autora de Suite francesa narra la vella història de l’escalador social que tant de joc va donar a la literatura francesa del XIX (Sorel, Rastignac, Duroy, Moreau), un tipus que s’obre pas cap al poder traint amics, familiars i amants. A Daguerne, però, la degradació moral no sembla compensar-li. Mai no gaudeix del poder. L’aportació de Némirovsky a aquesta tradició no són uns grans personatges (tot i que sovint sonen autèntics), ni una encertada descripció de les maniobres de l’arribista, sinó un judici moral: que sacrificar l’amor davant l’interès acaba cobrant-se un elevat peatge. És una conclusió discutible, que fa que el final de la novel·la caigui en el melodrama. Altres relats de grimpadors, més cínics, són més satisfactoris. Duroy es miraria Daguerne com un simple principiant.
Trad. José Antonio Soriano Marco. Salamandra.
220 pàg. 16 €.
“Les finances i la política són les dues mamelles de l’ambiciós”, proclama el jove Jean-Luc Daguerne, el grimpador que protagonitza 'La presa', d’Irène Némirovsky. Però al París dels anys 30, en plena depressió mundial, la via financera perd atractiu. Als passadissos del poder polític podrà fer servir el seu talent: el treball? La sort? La inteŀligència? No; diu Daguerne: “Cal conèixer la gent. Segurament, aquest és l’únic secret. Però això no s’aprèn. O la coneixes per instint o mai no la coneixeràs”. En el fons, l’autora de Suite francesa narra la vella història de l’escalador social que tant de joc va donar a la literatura francesa del XIX (Sorel, Rastignac, Duroy, Moreau), un tipus que s’obre pas cap al poder traint amics, familiars i amants. A Daguerne, però, la degradació moral no sembla compensar-li. Mai no gaudeix del poder. L’aportació de Némirovsky a aquesta tradició no són uns grans personatges (tot i que sovint sonen autèntics), ni una encertada descripció de les maniobres de l’arribista, sinó un judici moral: que sacrificar l’amor davant l’interès acaba cobrant-se un elevat peatge. És una conclusió discutible, que fa que el final de la novel·la caigui en el melodrama. Altres relats de grimpadors, més cínics, són més satisfactoris. Duroy es miraria Daguerne com un simple principiant.