Eileen Chang
Trad. Carla Benet.
Club Editor. 160 pàg. 17,95 €.
Traduïda del xinès per Carla Benet, L’amor que fa caure ciutats és una nouvelle que parla d’amor quan el món s’ensorra. La seva autora, Elieen Chang (1920-1995), una bèstia literària del segle XX, va viure de la ploma a Xangai i a Hong Kong abans d’emigrar als Estats Units. Escrivia relats per entregues sota les bombes, durant la Segona Guerra Mundial, com a mitjà per sobreviure enmig d’una quotidianitat terrible.
Chang situa la seva història a la moderna i capitalista Xangai, en plena guerra civil, als anys 40. L’estil distingit i subtil de l’autora de Desig, perill a l’hora de pintar una tensió sexual no resolta, sotmesa a la incertesa, ajornada en bucle i finalment elidida en una delicada escena ardent però velada, fa que seguim el procés d’enamorament de la Liusu, una jove xangainesa divorciada, l’ovella negra d’una família tradicional, i el playboy anglès i excèntric Fan Liuyuan. Ella no entén per què ell no té pressa però al final s’hi acostuma: ell primer només la desitja, però no pas per casar-s’hi. Tots dos són fills del seu temps, viuen una època que tremola com una ombra i se senten abandonats dins el vertigen de les solituds.
L’amor de Chang és aquell amor impossible, prohibit i passional que descrivien els romàntics alemanys del segle XIX: un amor enganyós i ambigu, incrustat en el temps, que desfà tota expectativa del lector d’ulleres roses poc avesat als outsiders. Chang és més de brodar sabatilles, de llits de caoba, de cofres de sàndal, de vanos blancs i rodons, de mosquiteres de gasa vermella i de fulles fresques de te.
Ella ha patit el primer petó mil vegades, ell hi ha pensat cada dia, però la poca precipitació d’en Fan fa que arribi molt tard, quan la Liusu ja està totalment rendida als seus peus. Segons com, una setmana deixa més records que un any sencer. Potser perquè encaparrar-se a enamorar-se no és el mateix que estimar. L’aigua d’allà no apaga el foc d’aquí. Eileen Chang descriu el buit dels buits on tot s’acaba, quan l’home civilitzat ha perdut la memòria i vagareja dins els crepuscles com si busqués qui sap què. Aquest llibre és, de principi a fi, una delícia viva!
Trad. Carla Benet.
Club Editor. 160 pàg. 17,95 €.
Traduïda del xinès per Carla Benet, L’amor que fa caure ciutats és una nouvelle que parla d’amor quan el món s’ensorra. La seva autora, Elieen Chang (1920-1995), una bèstia literària del segle XX, va viure de la ploma a Xangai i a Hong Kong abans d’emigrar als Estats Units. Escrivia relats per entregues sota les bombes, durant la Segona Guerra Mundial, com a mitjà per sobreviure enmig d’una quotidianitat terrible.
Chang situa la seva història a la moderna i capitalista Xangai, en plena guerra civil, als anys 40. L’estil distingit i subtil de l’autora de Desig, perill a l’hora de pintar una tensió sexual no resolta, sotmesa a la incertesa, ajornada en bucle i finalment elidida en una delicada escena ardent però velada, fa que seguim el procés d’enamorament de la Liusu, una jove xangainesa divorciada, l’ovella negra d’una família tradicional, i el playboy anglès i excèntric Fan Liuyuan. Ella no entén per què ell no té pressa però al final s’hi acostuma: ell primer només la desitja, però no pas per casar-s’hi. Tots dos són fills del seu temps, viuen una època que tremola com una ombra i se senten abandonats dins el vertigen de les solituds.
L’amor de Chang és aquell amor impossible, prohibit i passional que descrivien els romàntics alemanys del segle XIX: un amor enganyós i ambigu, incrustat en el temps, que desfà tota expectativa del lector d’ulleres roses poc avesat als outsiders. Chang és més de brodar sabatilles, de llits de caoba, de cofres de sàndal, de vanos blancs i rodons, de mosquiteres de gasa vermella i de fulles fresques de te.
Ella ha patit el primer petó mil vegades, ell hi ha pensat cada dia, però la poca precipitació d’en Fan fa que arribi molt tard, quan la Liusu ja està totalment rendida als seus peus. Segons com, una setmana deixa més records que un any sencer. Potser perquè encaparrar-se a enamorar-se no és el mateix que estimar. L’aigua d’allà no apaga el foc d’aquí. Eileen Chang descriu el buit dels buits on tot s’acaba, quan l’home civilitzat ha perdut la memòria i vagareja dins els crepuscles com si busqués qui sap què. Aquest llibre és, de principi a fi, una delícia viva!
