Les coses més estranyes que han passat als millors bars de Barcelona

Quin tipus de lloc és? Fas broma, oi? L'obertura de Boadas l'any 1933 va significar la inauguració de la cocteleria contemporània a Barcelona i a Espanya. Si va ser prou bona per satisfer personalitats com Vázquez Montalbán i Hemingway, per exemple, per a tu també ho hauria de ser.

I què hi va passar? Doncs aquí, de tot, però Juanjo González, propietari de l'exquisida Caribbean Club, té una anècdota d'alt voltatge: "Vaig iniciar-me en la cocteleria el 1987, al Boadas. Un director de doblatge –el que seria la veu del Follet Tortuga a l'anime 'Bola de Drac'!– s'hi va presentar en calçotets. Tot un personatge. I deia que no passava res perquè ja portava calçotets sota els calçotets. I això que el tipus tenia 70 anys". Si en segons quins bars no accepten pantalons curts... ja ho saps: hi pots entrar en calçotets!

Quin tipus de lloc és? Juntament amb el Boadas, és l'altre gran temple cocteler de Barcelona. Un racó càlid, envoltat de fusta mil·lenària i clients amb corbata i frondosos bigotis. Va obrir el 1931, es va convertir en cocteleria el 1950.

I què hi va passar? El 'bartender' i propietari, Josep Maria Gotarda –degà de la cocteleria a Barcelona– va començar a treballar aquí a mitjan anys seixanta. I recorda aquesta deliciosa anècdota: "Un senyor molt important de Barcelona prenia tres dry martinis seguits cada migdia. Quan em va tocar preparar-los-hi a mi, vaig descobrir que la ginebra era aigua. Tenia una ampolla de ginebra especial plena d'aigua! Bevia aigua freda amb dues gotetes de vermut... i sortia fent veure que feia esses". Ho feia per no perdre la seva fama de bevedor i faldiller, és clar.

Quin tipus de lloc és? L'espai petit, fosc, minimalista però acollidor de la cocteleria Negroni desperta certa modernitat tot i tenir un esperit clàssic, protagonitzat per un atrezzo de color negre i sempre elegant. Va obrir el 2004, tot un clàssic, i no és gens estrany veure-hi 'rockstars' locals com Mishima o Manel a la barra.

Què hi va passar? El seu bàrman i propietari, Javier Celles, recorda que el 2018 va venir a prendre alguna cosa el cantant de Bauhaus, Peter Murphy, després d'un concert a Barcelona. (Sí, el tipus de 'Bela Lugosi's dead' a la peli de Bowie). "Més que prendre alguna cosa, va provar tota la carta, s'ho volia beure tot, era boig!", recorda. Poc després, va anar a parar a una presó sueca per atonyinar-se amb el públic i la seguretat d'un concert a Estocolm.

Quin tipus de lloc és? Al carrer del Rec, un dels símbols de barri, la llegendària cocteleria Gimlet, amb gairebé 40 anys d'història, va reviure com Marlowe el 2018 amb una filosofia aliena als bars de cartró-pedra per a guiris que inunden la zona.

I què hi va passar? A Marc Pinotti li ha passat de tot darrere d'una barra, però aquesta és divertida: "Un dia un tipus em va demanar si podia passar darrere la barra a fer-se la copa, perquè mai no havia trobat una bona cocteleria. Em va insistir força. Jo li vaig dir: 'no et puc deixar passar darrere la barra, però no et preocupis, te la faré bé'. I va sortir satisfet".

Quin tipus de lloc és? Un restaurant 'ultracool' de cuina romana on la cocteleria juga un paper clau, amb begudes a preus assequibles, inspirades en el 'classic rock' que hi sona sempre de fons. Copes a ritme de Grandfunk Railroad i Deep Purple.

I què hi va passar? Més que una anècdota concreta, el 'bartender' Carles Fuentes constata que a la nit dominen tres perfils: l'agressiu que es posa violent, l'afectuós i l’extravertit. Però el millor del seu treball, explica, és aquesta faceta: "Hi ha gent que ve a sopar sola, ha viscut molt i t'explica coses molt interessants". No tots els que seuen a la barra de bar són de fotre pallisses. 

Quin tipus de lloc és? Aquesta és la gran ocurrència del Lito i l'Enric (que també van muntar La Confiteria, l'Alegria, el Meravelles i el Paradiso), uns entusiastes del bon beure que ja acudien a aquest local (el mític Nus) quan estudiaven. I el van convertir en un dels millors bars del món, gràcies a fabricar els seus propis licors al mateix bar, i amb la concurrència del bartender Antonio Naranjo –ara propietari del seu exquisit Especiarium.

I què hi va passar? Naranjo recorda un succés extrem: "A un client li va agradar tant la carta que va prendre 25 còctels en una mateixa nit. Com a consum responsable és una atrocitat: volia provar-ho tot! Em va fer una mica de por". I sí, el tipus va engolir gairebé tota la carta i malgrat tot va sortir per si mateix del local. No ho intenteu a casa, ni al bar, ni enlloc.

Quin tipus de local és? Un restaurant de cuina creativa elegant i amb personalitat pròpia, refinada, saborosa i on cada ingredient juga un paper important amb el resultat final de l'excel·lència. I amb un bar de vins amb una carta extraordinària.

I què hi va passar? Agafa't fort. Armando Álvarez recorda que a l'antic Capet, a Gràcia, "en ple servei ens va entrar un patinador volant per la finestra: un cotxe el va colpejar i va entrar trencant el vidre. Es va fer molt de mal. Va quedar estès a terra inconscient". ¿Es va matar? "No, però per la cara dels paramèdics es notava que era un accident greu". Nedant en l'ambulància, que dirien els Surfing Sirles.

Quin tipus de local és? Barcelona ha maltractat fins a l'aniquilació seus cafès històrics. Ens congratulem, doncs, que a la Rambla pervisqui el gairebé centenari Cafè de l'Òpera, on els elegants miralls gravats amb figures femenines reflecteixen la sana promiscuïtat amb què es barregen en les seves taules vianants, habituals de Liceu, veïns, noctàmbuls, bohemis i turistes.

Què hi va passar? Permeteu-la batalleta: després del concert de Lou Reed a la plaça de la catedral (1998), vam anar-hi a prendre alguna cosa. I al cap de deu minuts entra Mike Rathke, guitarrista de Reed i factòtum d'obres mestres com 'Magic & Loss'. Com a bons fans, l’assaltem i seu a la nostra taula. Tots amb una copa de més, li expressem la nostra intenció d'anar a l'hotel Le Méridien a esperar el geni esquerp de NYC perquè ens signés discos. "No ho feu! Lou té molt mala llet i un guardaespatlles que és un armari". Per dissuadir-nos, el bo de Rathke, tot un 'gentleman', va demanar una ampolla de Jameson, i ens va convidar a whisky i anècdotes de Reed, Jerry Garcia i els Dead Boys. Ens van fer fora a les tres de bar, i el músic, amb ganes de marxa, ens va proposar anar al Karma "to see if we can meet some chicks". Inexplicablement vaig declinar l'oferta: encara me'n penedeixo.