L'esfera insomne

Màrius Sampere
LaBreu Edicions
88 pàg. 15 €

Igual que les últimes obres de Vinyoli i de Garriga, 'L’esfera insomne' té una intensitat clarivident que deixa estabornit: com pot ser que després de tants poemaris i tanta vida Màrius Sampere es reservi el millor per al final? I com pot ser el millor després de tants llibres importants? Sembla que hagi anat condensant les seves forces, dèries, experiències vitals i líriques per destil·lar-les magistralment en aquests 29 poemes que són tothora irònics, metafísics, sexuals i revoltats. Dibuixen a la perfecció l’imaginari, la cosmogonia que Sampere ha anat habitant, vers a vers, al llarg dels anys. “La poesia no serveix per res, i això és la gran cosa que té la poesia. Una expansió, una meditació, un acte màgic. No serveix per res, però ho és tot”, explicava. És vehement en la permanent exploració i definició del món, mai completa, mai certa del tot, sempre un tempteig agosarat que agullona. Pensament creat pel vers, un discurs escàpol, fet per encendre’s i fondre’s, com una foguerada, com un joc de mans, com un miratge, no com una càtedra ni un dogma. Llegir 'L’esfera insomne' és entrar en una mena d’esbalaïment, és trobar un poeta en estat de gràcia, que s’inventa un món a cada vers. El subratllaries sencer, del primer vers (“Espereu, tot allò que no parla de mi no existeix”) a l’últim (“mai més és el nom d’algú– de qui s’aixeca i camina”).