Llocs terrorífics, secrets i misteriosos de Barcelona que no coneixes

Ja se sap que els funcionaris municipals amb plaça fixa solen viure molt bé. Però a vegades tenen problemes d'encaix social. Era el cas del botxí de Barcelona: ningú el volia tenir vivint a prop seu, tampoc ningú volia llogar-li una casa. Qui vol tenir tractes amb el paio que potser el mes vinent t'ha de fer la pell? És per això que el Consell de Cent li va posar un piset a la plaça del Rei separat de la resta del món.

Amb un avantatge i un inconvenient: tenia la feina a peu de carrer –només havia de sortir a la plaça, on escorxava i penjava a demanda– però vivia a la casa més estreta de Barcelona (encara que no creiem que tingués gaires visites). La casa del botxí encara s'intueix en aquest retranqueig escarransit amb porteta i finestra que forma part del Museu d'Història de Barcelona.   

En un bocinet de gespa de Montjuïc, a l'avinguda de l'Estadi –just darrere del jardins de Joan Maragall–, hi  trobareu un estrany monolit sense cap anotació aparent. És un 'jachkar', un altar armeni que l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar l'any 2009 i representa l'amistat entre els pobles catalans i armenis. Però no només això: en el genocidi del 1915 –no reconegut oficialment per l'estat espanyol–, Turquia va posar fi a la vida d'un milió i mig d'armenis. Arreu del món hi ha centenars de 'jachkars' escampats que recorden aquest altre holocaust. Cada 1 d'octubre, coincidint amb l'aniversari de la mort de Charles Aznavour, l'altar s'omple d'espelmes i fotografies en honor de l'armeni més universal.

Som davant la Casa del Diable. Al cor de la Gràcia gitana –la part més solitària de la vila–, hi regna aquesta majestuosa mansió modernista. L’observador atent veurà que cada porta i finestra estan custodiades per un discret però malèvol cap de dimoni de pedra. Per no parlar de les misterioses figures demoníaques pintades a la paret: si les mires fixament, se't posaran per corbata. Sis en total! No és un caprici. L’empresari Agustí Atzeries, l’any 1892, s’estava reformant casa seva i a mitja obra es va arruïnar a causa d’una maledicció gitana. Tan entusiasmat estava, que va dir que es vendria l’ànima al dimoni per poder acabar-la. I li va tocar la loteria! No s’ho va pensar dues vegades, a retre homenatge a en Banyeta.

Cap al 2012, un cartell anunciava que s’hi farien habitatges, però mai més se’n va saber res. No sabem si està posseïda o no, però després d'una temporadeta okupada, ara té tota la pinta que hi hagi pisos turístics. No sabem si triomfarà el Mal o no, però els caps de dimoni no marxaran: l’edifici, de Pons i Trabal, és patrimoni catalogat. A mi no m’atraparan aquí quan es faci fosc!

Planteu-vos davant del número 7 del carrer Mirallers: a la quarta planta, mossèn Cinto Verdaguer va exercir el sagrament de l'exorcisme, a la fi del segle XIX. ¿Com va acabar així el confessor del Marquès de Comillas i un dels poetes més populars de la història de Catalunya? Un viatge a Terra Santa va agreujar una crisi de fe. I de retorn a Barcelona, va entrar en contacte amb l'al·lucinat Joaquim Pinyol, un místic carmelita que havia establert un pis d'exorcismes en el Born, la Casa d'Oració, en la qual ell i els seus seguidors es dedicaven a l'esforçada tasca d'expulsar a l'Adversari: una tasca a la qual Verdaguer es va dedicar al cent per cent.

Sota aquesta vocació hi havia un subtext social: la Casa d'Exorcismes atenia l'estament més miserable de la societat barcelonina, assetjada pels (nous) falsos credos del socialisme, l'anarquisme i l'espiritisme. A Verdaguer se li va acabar la broma quan el bisbat, es va assabentar que exorcitzava sense llicència, i el va apartar un parell d'anys a un remot santuari al nord de Vic. Sigui com sigui, Mirallers és un d'aquests punts llòbrecs de Barcelona en els quals mai brilla el sol. 

Ramona Llimargas Soler va néixer a Vic a finals del segle XIX. Avui està enterrada a Can Trilla (Gran de Gràcia, 117) una de les últimes masies de Gràcia, on resideix la petita comunitat de monges Hermanas de Jesús Paciente. De Llimargas deien que tenia el do de la ubiqüitat. Que un xofer que la portava al seient de darrere arribava al punt de destí amb el cotxe buit. Que havia estat vista a la vegada per Barcelona i al despatx de Franco a Burgos, ja que es veu que el dictador s’encomanava a la monja vigatana abans de moure fitxa. Ho relata el cronista Xavier Theros al llibre 'Barcelona, secretos a la vista', on també explica que la monja es dirigia al Caudillo en català osonenc, que el de Ferrol desxifrava amb la mica de gallec que parlava. 

D'acord, potser això no és gaire secret i surt a totes les guies, però... Algú de vosaltres hi ha baixat mai? Sota el centre excursionista de Catalunya hi ha les restes d'un temple romà! Dins d'un pati medieval, s'alcen tres columnes romanes, orgulloses. Són les restes d'un temple romà dedicat al culte imperial d'August, a la colònia romana anomenada Barcino que amb el pas del temps va esdevenir la ciutat on, just damunt les columnes, et fots un entrepà collonut (al Conesa). El temple és més vell que Déu (segle I a.C.) i va caure i desaparèixer pel pas del temps. El segle XIX en va reaparèixer un bocí, i Puig i Cadafalch en va fer la reconstrucció. 

Al cor del Gòtic s'hi amaga una Arca de l'Aliança com la de l'Indiana Jones! Però no és mil·lenària ni té poders destructors. La va dissenyar un jove Josep Vilaseca (1848-1910), molt abans que fos l'arquitecte de l'Arc del Triomf. Pel que sembla, l'església de Sant Just li va encarregar a un estudiant d'arquitectura pels volts del 1880: per aquella època, les esglésies competien en altars espectaculars, amb l'objectiu d'atreure més feligresos, esclar. Va ser descoberta per casualitat el 2016, oculta en una capella de la segona planta de l’edifici d'ençà feia quasi un segle: l'escala d'accés va ser tapiada l’any 1923! 

La Via Laietana és un decorat de cartó pedra –oberta des de fa tan poc com el 1924– que amaga, en els seus laterals, carrerons carregats de temps, màgia, pedra i mort. A finals del segle XV vivia al carrer d'Estruch un mag, Astruc Sacanera. Això ho sabem perquè l'hipnòleg i estoterista Ricard Bru, als anys 80 hi va fer col·locar, al principi i al final del carrer, dues plaques explicatives.

La que hi ha al número 2 diu això: "A principis del segle XV la gent anomenava aquest carrer Astruc Sacanera, o sigui, de l'astròleg o bruixot Sacanera. Astruc és una herba curativa i un mot antic aplicat a astròlegs o bruixots. Aquí s'hi venia la 'pedra escurçonera', posseïdora de virtuts contra la ràbia i les picadures".El nom del carrer està documentat des del segle XIV, i vol dir 'astrum', sort, i d'ell es deriven les paraules benastruc i malastruc.

Voleu més misteris? Cada número del carrer té una numeració paral·lela a l'oficial amb símbols cabalístics, i al número 14 hi ha uns esgrafiats a la paret amb calaveres i éssers fantàstics. I encara més misteri? El 1909 va haver-hi un assassinat horrible: a l'entresòl del número 30 hi vivien un home, una dona i la seva filla de quatre mesos amb un noi rellogat, en Lluís. Un dia van desaparèixer: quan la policia hi va entrar, hi van trobar tota la família degollada i el cadàver d'en Lluís amb una nota de suïcidi. 

No és cap secret que el Vaticà condemna la pertinença a les societats secretes maçòniques des del segle XVIII, i considera incompatible professar els dos credos. Bé, doncs a Barcelona els maçons van colar al Vaticà un gol per l'escaire. I mai millor dit, perquè a Sant Josep de la Muntanya –un monumental conjunt religiós neoromànic i modernista construït a finals del segle XIX– hi trobareu un tros enorme de símbol maçó. Regna en l'altar dedicat a la fundadora de l'orde de Sant Josep un escaire i un compàs de marbre massís, símbol inequívoc de la maçoneria (quelcom que és similar a incrustar una falç i un martell al Valle de Los Caídos). Qui ho va fer? Segurament fou Francesc Berenguer, col·laborador habitual de Gaudí i que es va fer càrrec de la decoració interior.   

Si teniu entre 40 i 50 anys, de ben segur recordareu com a EGB va haver-hi una veritable fal·lera per intentar fer kung-fu (els més perles fins i tot es fabricaven 'nunchakus' casolans: gràcies, Bruce Lee i David Carradine). Bé, doncs 200 anys abans això ja ho vam inventar a Barcelona. L'immortal folklorista Joan Amades va deixar escrit que, durant la invasió napoleònica, els vailets i aprenents de la nostra ciutat se les tenien amb els soldats francesos a cops d'espardenya de vetes. I és més perillós del que sembla. O bé la feien voleiar o repartien xurriacades, o bé l'enrotllaven i la feien servir com un guant de boxa d'espart. Era tanta la passió per aquesta disciplina, que a l'esplanada que és ara el carrer Tallers s'hi reunien grups per entrenar-se... i els artesans van arribar a fabricar espardenyes més dures per al combat. Espardenya letal! 

Durant molts anys, als portals dels números 22 i 24 de la Rambla va haver-hi quatre forats al marbre del terra, causats per desenes d'anys de taconeig de prostitutes. Era l'època en què la part baixa de la rambla concentrava la prostitució de Barcelona, i els mariners de la sexta flota –i mitja Barcelona– pujaven i baixaven dels portals amb les marques de talons. Va haver-hi un debat veïnal sobre si calia retirar-los o no. Al final, els propietaris dels immobles –entre els quals hi ha la família del restaurant Amaya– van decidir arrencar les dues plaques de marbre. I amb la renovació del restaurant Amaya, les van penjar a l'entrada del local com a memòria històrica. 

Mor gent constantment, però a vegades les morts tenen una dimensió simbòlica i romàntica donada pel personatge. Sens dubte, hi ha un nexe entre l’extraordinari dandisme amb què Ramon Cabau cuidava la seva aparença i la matèria primera del seu restaurant Agut d’Avinyó, obert el 1962. Cabau, farmacèutic, advocat i pèrit agrònom, no va copiar la 'nouvelle cuisine', sinó que hi va dialogar: en una època en què el cuiner era una figura rònega, molt abans que Santamaria sacralitzés el producte, Cabau va ser un pioner que va trencar fronteres buscant l’excel·lència cada dia al mercat i fent producció pròpia. Ciclotímic extrem, va tancar l’Agut el 1984.

Un matí del 1987, va repartir roses entre els seus amics de la Boqueria i va ingerir una càpsula de cianur. Deu ser l'únic restaurador amb una placa dedicada al mercat: tots els paradistes l'estimaven. Els seus passejos diaris pel mercat eren rituals d'elegància i erudició gastronòmica. 

A Barcelona només queda un monument megalític dempeus: és a Collserola, en un revolt de a l'enllaç de la carretera de Vallvidrera (km 7,5) amb la de l'Arrabassada. Té més de 2000 d'antiguitat, i l'única certesa sobre la seva existència és que va arribar allí per la mà de l'home. El gran misteri de la pedra són uns compartiments còncaus: algunes teories diuen que eren per a trampes per a ocells, D'altes, més macabres, que aquesta va ser una pedra de sacrifics rituals i els forats eren per dipositar-hi els òrgans del sacrificat. Em quedo amb la segona: menjar-se l'entrepà de 'dominguero' assegut en un altar de sacrificis té el seu què.