Lydie Salvayre: un llibre important de debò

Estofant-se els cabells a l’altura de la nuca, amb els llavis perfilats amb molt de rigor, Lydie Salvayre té aquella altivesa parca del marxista rabiüt. Just fa un any que Patrick Modiano li va advertir que si guanyava el Goncourt els seus agents la convertirien en una vedette. “Així ha sigut”, admet, vehement. Ha escrit un llibre important de debò, que passa durant la Guerra Civil Espanyola i posa en escac tota la tinta que s’ha arribat a vessar en nom de la memòria històrica. És el llibre que hauria pogut fer Pasolini si en comptes de ser fill d’un cacic de la Romanya s’hagués criat entre exiliats republicans. Es diu 'No plorar'.

Imperatiu i gèlid, el títol està extret d’una de les cartes que la poeta russa Marina Tsvetàieva va enviar a Boris Pasternak, l’autor de 'Doctor Zhivago', quan ja havia fugit de l’URSS. El que hi explica Salvayre és la història de la seva mare, de tot el que li va passar abans d’arribar mig abatuda a la frontera del Pertús, el 9 de febrer del 39. “És una novel·la escrita des de la còlera –diu–, una còlera inspiradora, que duc marcada a foc a la pell des que era nena”. Educada en la vergonya de l’emigrant, entre els fills d’altres refugiats espanyols, va créixer escoltant relats sobre les bombes que esgarrifaven.

Aquest llibre ens parla del ressorgiment llibertari, de la lluita per la coŀlectivització que va despertar la passió revolucionària, just després de l’alçament militar. I ho fa, d’aquí la seva importància, com si es tractés d’una crònica dels disturbis obrers de la Fiat a la Itàlia de principis dels 70, o dels aldarulls que van precedir la Primavera de Praga. “Nietzsche deia que l’oblit és una virtut preciosa, que ens rebaixa els fums i ens ajuda a esquivar pensaments absoluts, sense ressentiments ni ànsies de venjança”, aŀlega Salvayre. Ella volia construir la veu d’aquest oblit, sense exaltació ideològica. La seva millor eina és la fredor científica, l’única capaç de desemmascarar el monstre.

Va començar a escriure No plorar després de llegir Els grans cementiris sota la lluna, el títol en què Georges Bernanos va condemnar la sanguinària ràtzia dels franquistes a Mallorca. “És una de les lectures més violentes i ferotges de la meva vida”, engalta. Catòlic i monàrquic, antic militant de l’Action Française, Bernanos havia marxat de París a principis del 34 i s’havia instaŀlat a Palma, on va ser testimoni del terror sembrat pel moviment falangista. “Era el mateix moment en què la meva mare i el meu oncle vivien la utopia de joventut –diu Salvayre–, plantant cara als mals esperits”. Per això, a No plorar va decidir enllaçar les dues veus: la d’un Bernanos diabòlic i la d’una dona ingènua.

Arbitrant els dos relats, l’autora manté una actitud gens sentimental. “Els gemecs no serveixen per res, així que les llàgrimes, a les escombraries”, endinya. I també ho escriu. Redactant amb una barreja d’espanyol i francès –el fragnol, una lingua franca que la mare de l’autora es va inventar per marcar distància amb la cultura adoptiva–, Salvayre intenta assumir en aquest llibre el patiment dels seus pares. Sense perdre els estreps. Sense jugar el joc dels bons i els dolents. No plorar és un llibre important. Aquest sí que vol fer justícia.

No plorar
Editorial Anagrama
216 pàg. 16,90 e