Lucia Berlin
Trad. Albert Torrescasana
L’Altra. 487 pàg. 20,90 €
Lucia Berlin, l’autora d’aquest Manual per a dones de fer feines, va néixer a Alaska i, després de passar els primers anys d’infància a campaments miners, es va traslladar primer a El Paso i després a Xile, seguint una oportunitat laboral del seu pare. El benestar econòmic dels anys d’adolescència, però, no va compensar la sensació de desarrelament ni, sobretot, el caràcter eixut de la mare. I quan va arribar el moment d’anar a la universitat, va marxar a Mèxic. Allà va començar una vida itinerant que la va portar a Arizona, Nova York i Colorado.
Va tenir tres matrimonis desgraciats i quatre fills, va lluitar contra l’addicció a l’alcohol i les conseqüències d’una escoliosi diagnosticada als deu anys. I abans d’obtenir una plaça com a professora –amb gairebé 50 anys–, va treballar com a dona de fer feines i infermera, entre d’altres feines de subsistència. Quan va morir l’any 2004 després de lluitar sense sort contra el càncer, no havia obtingut el reconeixement que mereixia. Si Lucia Berlin ens hagués explicat aquesta vida atribolada en un conte, però, hauria esperat a aquest final tan trist per afegir: “Com si això importés gaire”.
La vida als marges i una lucidesa extrema –“Jo no tinc compassió”, diu una de les seves narradores– són la matèria primera amb què es nodreixen els seus relats. Adolescents que descobreixen les classes socials, advocats que es rendeixen a dones amb problemes, músics beatniks amb un halo de santedat, germanes malaltes que parlen de mares que ja no hi són… Sens dubte, els textos són propers a allò que anomenem autoficció, però Lucia Berlin ens adverteix de la necessitat de transformar la realitat per ser veraç. “Exagero molt i barrejo ficció i realitat, però no dic cap mentida”, escriu.
La sensació de vida immediata i perillosa que transmet, per tant, es troba en un ús peculiar de la tècnica narrativa. Una orella atenta a la parla del carrer, un geni creatiu intransferible i fets encadenats amb la velocitat amb què va viure. Però sobretot una mirada intel·ligent i precisa, que sap com usar l’humor, quan la duresa i, fins i tot, quan i amb qui ser tendra.
Trad. Albert Torrescasana
L’Altra. 487 pàg. 20,90 €
Lucia Berlin, l’autora d’aquest Manual per a dones de fer feines, va néixer a Alaska i, després de passar els primers anys d’infància a campaments miners, es va traslladar primer a El Paso i després a Xile, seguint una oportunitat laboral del seu pare. El benestar econòmic dels anys d’adolescència, però, no va compensar la sensació de desarrelament ni, sobretot, el caràcter eixut de la mare. I quan va arribar el moment d’anar a la universitat, va marxar a Mèxic. Allà va començar una vida itinerant que la va portar a Arizona, Nova York i Colorado.
Va tenir tres matrimonis desgraciats i quatre fills, va lluitar contra l’addicció a l’alcohol i les conseqüències d’una escoliosi diagnosticada als deu anys. I abans d’obtenir una plaça com a professora –amb gairebé 50 anys–, va treballar com a dona de fer feines i infermera, entre d’altres feines de subsistència. Quan va morir l’any 2004 després de lluitar sense sort contra el càncer, no havia obtingut el reconeixement que mereixia. Si Lucia Berlin ens hagués explicat aquesta vida atribolada en un conte, però, hauria esperat a aquest final tan trist per afegir: “Com si això importés gaire”.
La vida als marges i una lucidesa extrema –“Jo no tinc compassió”, diu una de les seves narradores– són la matèria primera amb què es nodreixen els seus relats. Adolescents que descobreixen les classes socials, advocats que es rendeixen a dones amb problemes, músics beatniks amb un halo de santedat, germanes malaltes que parlen de mares que ja no hi són… Sens dubte, els textos són propers a allò que anomenem autoficció, però Lucia Berlin ens adverteix de la necessitat de transformar la realitat per ser veraç. “Exagero molt i barrejo ficció i realitat, però no dic cap mentida”, escriu.
La sensació de vida immediata i perillosa que transmet, per tant, es troba en un ús peculiar de la tècnica narrativa. Una orella atenta a la parla del carrer, un geni creatiu intransferible i fets encadenats amb la velocitat amb què va viure. Però sobretot una mirada intel·ligent i precisa, que sap com usar l’humor, quan la duresa i, fins i tot, quan i amb qui ser tendra.
