Manuel Baixauli no vol fer trampes

A Manuel Baixauli no li agraden els falsos mites. Sosté que la fama de Dalí és en gran mesura un producte de màrqueting, i que per més que diguin el taller de Bacon era un pou de merda. I cita les paraules de Faulkner, quan deia allò que tot escriptor ha de saber que no hi ha ningú que n’esperi el pròxim llibre. “Jo em considero un autor estoic”, sosté. Viu a Sueca, allunyat de l’embolic, en els mateixos carrers on van créixer Josep Palàcios i Joan Fuster. I acaba de publicar Ningú no ens espera, una selecció dels articles que van sortir al Quadern d’El País entre el 2007 i el 2014. Amb una mica de poda i detergent els ha convertit en un dietari de reflexions compartides.

Hi ha de tot, i tot sense trampa. Lectures, passió pel cinema i algun entranyable episodi amb el seu fill de cinc anys buscant fòssils que fessin cara de dimoni. “Jo escric per aturar el temps, aquell monstre que ens va robar les criatures del braç mentre dormien, el que ens ha pres els pares i ens debilita cada dia més”, m’explica, enterrant la cara de justicier galàctic rere un got de suc. Es declara seguidor del portuguès Manoel de Oliveira, un cineasta que amb més de 100 anys encara feia pel·lícules. Una vegada, en Baixauli va llegir que Oliveira deia que si deixava de treballar es cansava encara més. I ho va prendre com a exemple.

Per ell escriure és com pujar a l’última planta d’un gratacels i mirar per la finestra, amb la distància de les altures. “És com recuperar la innocència dels nens petits, que encara estan un poc fora de tot, que encara estan a part del món”, engalta, netejant-se les ulleres amb la vora de la camisa. Qui llegís La cinquena planta haurà reconegut la idea. Baixauli ens parlava d’un escriptor que patia una paràlisi corporal i passava els dies en un hospital, rígid com un roc, observant l’entorn amb màxima atenció. Com en aquella novel·la, i com a L’home manuscrit, aquest Ningú no ens espera ens ofereix un feix d’apunts al natural. Entusiasta, ple d’interjeccions i farcit de signes d’exclamació.

Abans d’escriptor, Baixauli era pintor. Va estudiar Belles Arts a València, i té un petit estudi on diu que mai no fa servir models. “Tot és recreació mental”, afila. Els textos de Ningú no ens espera vénen acompanyats d’iŀlustracions, moltes d’elles amb motius botànics i zoològics. Coleòpters i fulles de xiprer omplen les pàgines del llibre, sempre amb molt de verd. “Penso que és un matrimoni sa entre paraula i imatge, que defuig les obvietats i fa que el conjunt sigui molt més bonic”, opina. També diu que no vol trair mai la complexitat que té la vida, tan imprevisible i enravenada. I que tothom hauria de llegir Si això és un home de Primo Levi, obligat.

Sempre que algú li pregunta si la seva obra és autobiogràfica, en Baixauli s’escorre cadira a baix i desapareix sota la catifa. La resposta li sembla complicada fins a la meduŀla. “Hi ha dues veritats, una d’interior i l’altra d’exterior, però cap no és més real que l’altra”, aclareix. En el seu cap, per tant, conviuen llibres i fantasmes, històries de vius i de morts, Bartleby l’escrivent amb la seva fotografia a la Sala Rex de Xàtiva, recollint el premi Ciutat d’Alzira, una nit de novembre de l’any 2001. Estoic com és, revisa tots aquests moments amb paciència eclesiàstica, i un punt mofeta, però sense abandonar mai la lluita contra la banalitat. Li sembla important que els humans ens unim contra l’estupidesa, pel bé de la supervivència de l’inteŀlecte.

Ningú no ens espera
Manuel Baixauli
Periscopi
308 pàg. 19 €