Memòria de la repressió a Barcelona

No cal anar gaire enrere per trobar repressió política a Barcelona. L’estiu del 1992, 38 militants independentistes van ser detinguts sota la direcció de Baltasar Garzón i torturats perquè no aixafessin la monumental guitarra dels JJOO. “La campanya Freedom For Catalonia, que ara fa riure, va ser tractada amb una hostilitat brutal, fins i tot pels partits polítics en teoria progressistes, que hi van tirar sorra al damunt”, valora Solé i Sabaté. “La policia els va torturar i acusar de manera atroç, i els van anar retirant l’acusació de tinença a banda armada si no presentaven denúncia”, prossegueix. El 2004 el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar Espanya per no investigar les tortures.

Pocs equipaments policials tenen les nefastes ressonàncies de la comissaria de la via Laietana, on es feia el procés repressor integral: “Hi portaven el sospitós, l’interrogaven i el torturaven”. Però poques vegades assassinaven, encara que potser se’ls quedava a les mans: entre el 1969 i el 1978, estan documentats 113 morts a mans de la policia (això inclou també morts en enfrontaments sindicals). Tornarà la repressió? “N’estic convençut. Espanya només ens contempla des de la derrota. Però ara és una democràcia i ho tenen més difícil”, raona l’historiador. Solé reclama que la comissaria es converteixi en “un lloc d’ús social on es preservi la memòria històrica de la repressió”.

Després de 113 anys d’història, aquest juny la Model tancarà. Una presó és el reflex de la societat, i la Model resumeix la catalana: “Hi han passat els moviments catalanista, social, obrer, anarquista, llibertari, republicà i fins i tot liberal. És la presó del segle XX”, valora. Si entres a la Model, diu, “no se t’oblida mai l’olor de galeries que es van bombardejar fa 80 anys i on mai ha arribat l’aire fresc”. En la postguerra va passar de 1.000 presoners a 15.000, la més poblada del món aleshores. Els indults per la caiguda dels feixismes la van buidar. La droga la va tornar a agombolar a nivells infrahumans. “Des dels 70 que diuen que s’ha de tancar, però només ara han tingut el coratge”.

El dret de les dones a divorciar-se i a votar es va fer efectiu el 1933 amb la República. Era un estat de dret fràgil: en la legalitat republicana, les valentes que entraven en política –com Margarita Nelken i Dolores Ibárruri– eren titllades de prostitutes per la dreta (amb grans dosis de tolerància per part de l’esquerra). Abans de la guerra, es rifava sexe amb prostitutes a deu cèntims el bitllet; després, era habitual que els vencedors violessin les dones republicanes que havien quedat vídues o tenien el marit pres. L’oblit de la presó de dones de les Corts –activa entre el 35 i el 59, ara hi ha El Corte Inglés– és un exemple més de pacte de silenci institucional. Només les recorda una trista placa asèptica. 

Alguns hipsters pensen que les úniques esglésies catòliques que van cremar van ser les nòrdiques pels heavys satànics. Doncs no. A Barcelona, la revolta feixista va atiar un fort anticlericalisme, roent “per la consciència que l’Església era hostil a la República. Elements descontrolats van perseguir els religiosos pel fet de ser-ho i els creients per ser creients. Es van cremar convents, es van desenterrar cadàvers i la gent va treure confessionaris i símbols al carrer”, explica Solé. Al juliol del 1936 van cremar Santa Maria de Sants (Plaça de Bonet i Muixí, 5), l’església amb el campanar més alt de fora muralles, de setanta metres. La van reconstruir, tot i que sense torre.

La potència del passat de Montjuïc com a focus de repressió fa que sigui necessari que “el converteixin en un lloc de preservació de la memòria, un símbol del dolor on ara només van els turistes”, sosté l’acadèmic. El 1897 i el 1898 va ser una fàbrica de torturar obrers i anarquistes. L’Arrabassada va ser el lloc dels assassinats descontrolats per botxins republicans, i ja amb el triomf del franquisme s’hi van afusellar uns 4.000 presos polítics. Companys és l’emblema més negre de la repressió aquí: un president republicà i català segrestat pels espanyols, detingut pels nazis i mort a Montjuïc. L’altre lloc d’execució formal del franquisme va ser el Camp de la Bota, on es van assassinar 1.734 presoners.

Al maig del 1937 els enfrontaments de comunistes contra anarquistes es van saldar amb episodis tan sagnants com la tortura fins a la mort de dotze membres de la Joventut Llibertària de Sant Andreu. Hi hagué uns 500 morts, molts d’ells per venjances. Contra l’eficient maquinària comunista, els anarquistes se’n van emportar la pitjor part. “La Unió Soviètica era l’únic país que ajudava la República. I tenia un prestigi enorme entre la joventut. El PSUC, acabat de fundar sota la tutoria de l’URSS, es va estalinitzar molt. I perquè la seva revolució triomfés havien d’acabar amb l’heterodox”, reflexiona Solé. Durruti es va clavar un tret al peu, però a Andreu Nin el va matar el Kremlin.

Barcelona, estableix Solé, “és una ciutat que no va conèixer cap crisi fins a la del 1973. Molta gent que anava tirant no es va adonar que existia el franquisme fins que s’estava acabant, perquè hi havia creixement econòmic”. Potser per això s’ha esborrat el record dels centres de detenció, presons urbanes que en realitat eren camps de concentració per a dissidents polítics: “Perquè el 90% dels presos eren polítics. En la postguerra no hi havia delictes. Si s’agafava un delinqüent, un tret i fora”. Al carrer de la Llacuna, entre Ramon Turró i Doctor Trueta, hi havia la presó del Cànem, un edifici cedit pels Godó per congraciar-se amb Franco, i que en origen havia sigut una fàbrica tèxtil. Com a presó va funcionar del 1939 al 1942, i en el seu màxim moment d'agombolament hi havien uns mil presos, que disposaven de 30 centímetres d'amplada per dormir. Una placa recorda les treballadores, però no pas els presoners. També va haver-hi camps de concentració a Horta, a les Llars Mundet.