Michel Faber: caigut d'un altre planeta

Estranya criatura, Michel Faber. Es va donar a conèixer amb una obra de terror còsmic titulada 'Bajo la piel', i més tard van venir èxits de prosa gangrenosa com 'Pétalo carmesí, flor blanca', on va convertir el Londres de l’era victoriana en un viver de nova carn infecta. Amb 'El libro de las cosas nunca vistas', diu que tanca un cicle, i també que és l’última novel·la que escriurà en tota la seva carrera. “Ara em dedico a la poesia”, explica Faber, somrient, i es treu del maletí un replec de poemes inclassificables, sobre la metàstasi i el dolor. Un fris de truculències, tal com me’l va llegint en veu alta.

La decisió ha tingut el seu procés. Quan portava un parell de capítols d’'El libro de las cosas nunca vistas', a la seva dona Eva li van detectar un càncer, i va morir poques setmanes abans del llançament. La novel·la tracta d’un missioner galàctic que se’n va a un planeta llunyà per adoctrinar els aborígens en la fe cristiana, i deixa enrere una família, però per a Michel Faber té un significat diferent. “És una metàfora del que ens passava amb l’Eva en aquella època en què cada dia es mirava al mirall i veia el seu cos una mica més demacrat”, explica, sense ometre detall. “Érem dos éssers en mons diferents”, insisteix.

El llibre no escatima moments d’escabrositat amplificada. Hi ha un cadàver devorat per criatures larvals, un bitxo amb closca i potes de crustaci i uns marcians viscosos, sense boca ni llengua, que utilitzen sons d’un alfabet desconegut. “Els meus llibres són molt físics, i de vegades la gent aprensiva ho passa malament”, diu Faber. La protagonista de 'Pétalo carmesí' era una prostituta que patia una infecció cutània que li encetava la pell. L’esperit romàntic de l’època quedava desbancat per una perpètua necessitat de gratar-te. “Tots som ànimes dins d’uns vehicles de músculs i venes, i aquests vehicles es van espatllant a mesura que ens acostem al final”, resumeix, persistint amb la idea que som organismes finits.

Aquesta no és ben bé una aventura de ciència-ficció. Hi ha màquines que viatgen a través del cosmos, sí, però per sobre de tot el que ens vol narrar El libro de las cosas nunca vistas és una història de separació, entre un home, en Peter, que abandona la Terra i una dona, la Beatrice, que es queda a casa, com l’esposa d’Ulisses, però sense teixit. “No voldria que ningú deixés de llegir aquest llibre espantat perquè hi surten àliens i trajectes en l’espai, perquè en el fons és un conte d’amor i d’enyorança, i del que passa quan saps que mai no tornaràs a veure a la persona que estimes”, rebla Faber, amb la mirada tranquil·la d’un mariner quan hi ha bonança i bufa el vent.

No escriurà més novel·les. “Aquesta és el cim de tot el que portava a dins, una explosió del meu univers que tanca el cercle en Technicolor –declara–. Fer-ne una altra ja seria començar a repetir-me, i és l’últim que voldria”. Diu que té nous projectes en dansa, nous reptes que vol posar en pràctica. I amb l’escriptura encara no ha renyit. Ara ha començat aquest cicle de poesia, que en realitat, és un relat en vers de la malaltia de la seva dona, amb horror i també desig. Dels poemes que du al maletí, n’hi ha un que parla d’un cos atacat per un exèrcit de taques roges vives, amb una muntanyeta al mig, igual que uns mugrons que s’escampen en totes les direccions.

El libro de las cosas nunca vistas
Michel Faber
Anagrama
617 pàg. 24,90 €.