Tot conte com cal té el seu principi. I tota ciutat, els seus mites fundacionals. Barcelona no podia ser una excepció. Els historiadors medievals de la ciutat es van entestar a atribuir-ne la creació a algun heroi, ja fos mitològic, com el semidéu romà Hèrcules, o real, com el general cartaginès Amílcar Barca o el seu fill Anníbal. Hi ha un fotimer de versions de cada llegenda. Fins i tot algunes tan agosarades que combinaven la participació de tots dos herois, en un intrèpid crossover que supera el dels 'Simpson' amb 'Futurama'. En tot cas, sempre es feia referència a alguna civilització clàssica i imperial, que vestia molt més que els ibers, que una cosa era acceptar que la ciutat fos anterior al cristianisme i una altra deixar la seva fundació en mans de quatre laietans esparracats.
Publicitat
Històries, sants i llegendes
LA CIUTAT DELS SANTS
Jesús no va fundar Barcelona. Se la va trobar feta. I en contemplar la seva bellesa des del Tibidabo, el diable li va dir: “Si t’agenolles i m’adores, tot això et donaré (Tibi dabo, en llatí)”. Però Jesús no va acceptar ser el nostre alcalde. En realitat, a Barcelona, no va ser-hi mai, ni per ser temptat ni per predicar ni de visita turística. La del Tibidabo és només una història apòcrifa que van posar en circulació els monjos jerònims del monestir fundat el segle XIV a la falda de la muntanya.
A manca del Messies, de sants mai no n’han faltat a la ciutat. La majoria són màrtirs de la persecució de Dioclecià, l’última gran matança de cristians a l’Imperi Romà, a principi del segle IV; personatges mítics que van patir tortures dignes del Mel Gibson més gore i que vinculen Barcelona amb els orígens del cristianisme i la seva primera gran prova de foc. És el cas de sants locals com la nena santa Eulàlia, patrona de la ciutat, crucificada després de patir tretze turments, recordats per tretze oques al claustre de la catedral; o del bisbe sant Sever i el pagès sant Medir. També de sants forans lligats a Barcelona, com el predicador africà sant Cugat, la grega santa Madrona o sant Jordi, qui, passats cinc segles de la seva mort a Anatòlia, encara va tenir temps de presentar-se a Barcelona l’any 985 per ajudar Borrell II a foragitar Al-Mansur de la ciutat. I amb tant d’èxit, que ben aviat seria requerit per tot sobirà català amb ànsies d’expulsar sarraïns, de Pere I a Jaume el Conqueridor, i acabaria convertit en patró de Catalunya.
Publicitat
LA (RE)INVENCIÓ DEL GÒTIC
La mitificació (i mistificació) dels orígens clàssics de Barcelona i la seva arrelada tradició cristiana va ser duta a terme pels historiadors medievals, coincidint amb l’esplendor del gòtic català. No és estrany que molts segles després, a la segona meitat del XIX i principi del XX, en una altra etapa de glòria, la que va de la Renaixença al noucentisme passant pel modernisme, entre les exposicions del 1888 i el 1929 que van forjar la Barcelona moderna, es produís una nova idealització del passat, en aquest cas de la Barcelona gòtica.
El Barri Gòtic que avui coneixem té gairebé tantes pedres com mentides. L’antic sector senyorial de la ciutat era i és gòtic, sí, però també neoclàssic, renaixentista, barroc i etcètera, etcètera. Com bé explica l’historiador de l’art Agustín Cócola a 'El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca', alguns polítics, urbanistes i arquitectes van tenir la dèria d’intentar esborrar aquest aspecte eclèctic i substituir-lo per un d’unificat: monumental, temàtic i nacional; és a dir, per un barri gòtic (amanit amb les restes romanes que van aparèixer en el camí) de fàcil digestió per als turistes. Es van promoure intervencions de falsejament i/o embelliment neogòtic, com una façana i cimbori nous per a la catedral, el trasllat estratègic d’edificis o fantasioses restauracions medievalitzants. Al carrer del Bisbe fins i tot se li va afegir un pont nou, no exempt de polèmica. El president a l’exili, Josep Tarradellas, el considerava tan fals que, l’abril del 1977, quan va rebre a França els responsables de patrimoni del Congrés de Cultura Catalana, els va dir que el primer que faria en tornar a Catalunya seria ordenar-ne l’enderroc. Se’n va desdir, però, quan li van recordar que aquell pont era la mentida més fotografiada del Barri Gòtic, indissoluble ja de la imatge de Barcelona.
NOUS CONTES 'XINOS'
El cas del Barri Gòtic va donar el tret de sortida a la tematització d’altres sectors de la ciutat. Així, l’Eixample és ara el barri modernista, obviant-se tot el modernisme que s’hi va destruir abans que l’estil es posés de moda, i la Vila Olímpica i Diagonal Mar, modernes zones residencials i d’oci guiri, ben allunyades del passat industrial i obrerista del Poblenou.
Però si en algun lloc aquesta lluita entre ideal polític, llegenda urbana i realitat quotidiana ha assolit cotes realment complexes ha estat al Raval. Exagerant-ne els aspectes més marginals (prostitució, drogues, crim), aquest barri popular va ser mitificat com a cau de mala vida, alhora fascinant i perillós, i fins i tot va ser rebatejat amb el nom de Barri Xino, amb referència al Chinatown de San Francisco, de decadència també idealitzada. Avui dia, i des de ja fa dècades, com observa l’antropòleg Miquel Fernández a 'Matar al Chino', es pretén, amb una doble moral espaterrant, treure rendiment turístic a la part més festiva d’aquest mite canalla alhora que se n’empra la part més fosca per estigmatitzar els col·lectius conflictius i foragitar-los d’un barri que, massa sovint, recorda a les autoritats que encara hi ha un quart món dins la Barcelona de primera. Si la història clàssica de Barcelona és plena de llegendes i mites, la competència no es queda enrere. Fer ombra al discurs oficial ha requerit grans dosis d’imaginació al llarg dels segles. El resultat són desenes de narracions alternatives, quimèriques algunes, més versemblants d’altres, totes connectades d’alguna manera amb el més enllà, l’esoterisme i les ciències ocultes.
Mites del carrer
Els xanxes
Policies de barri de la 2a meitat del s. XIX, amb fama d’inoperants i ganduls. Els va substituir la Guàrdia Urbana.
Els serenos
Vigilants nocturns que foragitaven malfactors, encenien els llums de gas, obrien els portals i cantaven les hores.
Publicitat
El matxo de la gatera
Funcionari que a l’Edat Mitjana s’encarregava de recollir amb un carro els animals morts dels carrers.
Marieta de l'ull viu
Noia de la Ribera que a mitjan segle XIX va viure un idil·li amb un soldat a la font del Gat de Montjuïc.
Altres dimensions
SEQUAÇOS DE L'ANTICRIST I ÀNIMES EN PENA
Per dur la contra, el millor és capgirar els arguments de l’adversari. Contra la ciutat santa, la ciutat diabòlica. Si al centre de Barcelona apareixia al segle XIV un àngel per denunciar un robatori en el trasllat de les despulles de santa Eulàlia, en la coneguda avui dia com a plaça de l’Àngel, pels vessants del Tibidabo corrien a regna solta els adoradors de Llucifer: dimonis, follets i bruixots, que farien construir a principi del segle XX el temple expiatori del Sagrat Cor al capdamunt de la muntanya, per mirar d’aturar tanta disbauxa.
Els simpatitzants de l’anticrist també s’aventuraven de vegades dins la ciutat, com les bruixes que ballaven a la plaça de Sant Ramon del Call, en una dansa circular que per alguns autors és l’origen de la sardana, o el dimoni Asmodeu, que va posseir a final del segle XIX alguns barcelonins i va obligar el mossèn i poeta Jacint Verdaguer a dedicar-se una temporada als exorcismes en una casa del carrer de Mirallers.
En tot cas, però, al centre urbà eren més habituals les ànimes en pena que no pas les banyetes satàniques. Els fantasmes lliscaven, i alguns encara llisquen, per tots els racons de la ciutat. Un dels més temuts va ser el del capellà del Pi, que al segle XVI penava entre els dos mons per haver deixat una missa inacabada en morir, i que espantava els vianants a la recerca d’un escolanet que l’ajudés a acabar la feina. Només Perot Rocaguinarda, el bandoler del Guinardó, va ser prou valent per escoltar el prec de l’esperit sense sortir corrents, ajudar-lo a completar el darrer ofici i, de pas, redimir amb la bona acció els seus propis pecats de lladre.
ENTRE LA MÀGIA I LA CIÈNCIA
La crítica a la mitologia oficial no sempre ha estat cosa de dimonis o espectres. Ben sovint, es feia des de simples cosmovisions no acceptades per l’Església, a les quals precisament es penjava el capell d’infernals per desprestigiar-les. L’alquímia, per exemple, s’identificava amb conjurs que intentaven convertir plom en or, però en realitat s’apropava més a una protociència, un antecedent de la química, que va tenir seguidors tan il·lustres com el rei Joan I, que va tenir-ne un obrador als baixos del Palau Reial de Barcelona, per a escàndol dels seus coetanis. Al seu torn, els curanderos que feien servir herbes i plantes medicinals eren considerats bruixots (astrucs). Fou el cas del barceloní Sacanera, famós al segle XV per vendre un remei contra les picadures en un establiment del carrer anomenat popularment de l’Astruc Sacanera (l’actual carrer d’Estruc).
Una altra d’aquestes visions alternatives presents a Barcelona ha estat la francmaçoneria, amb força predicament entre algunes elits professionals, intel·lectuals i polítiques. Filosofia poc coneguda, oculta rere preceptes críptics i reunions secretes, en part per refugiar-se de les constants persecucions, es pot resseguir el seu rastre en la decoració simbòlica d’alguns edificis de la ciutat, com la Casa Xifré del pla de Palau o la casa número 11 del carrer de la Portaferrissa.
Mites del carrer
El rock De-kalle
Els germans Pérez Martin van fer retrunyir la BCN preolímpica amb concerts sota la plaça de Catalunya
El noi de la Tona
Josep Molera va esbargir la BCN modernista amb la seva xerrameca. Tant, que va esdevenir sinònim de pesat.
Publicitat
La monyos
Minyona que va perdre el seny i deambulava amb una estrafolària indumentària a la dècada del 1920.
El tenor del metro
Durant 50 anys, Ramon Julibert va cantar òpera 8 hores al dia, gairebé sempre a l’estació de Pg. de Gràcia.
La ciutat del crim
L’olor de la sang desperta els esperits fabulistes. La història de Barcelona està marcada per crims violents que el temps i les exageracions han transformat en llegenda negra. Els vulgars delinqüents esdevenen ogres voraços i les pobres víctimes, models de virtut. O a un delicte s’hi busquen motivacions molt superiors a l’enteniment del malfactor. Com més violenta la malifeta, més popular, i com més popular, més difícil de destriar la veritat de la mentida.
MEDIEVALS I ROMÀNTICS
Un dels crims verídics més evocats de Barcelona és l’atemptat del pagès Joan de Canyamars contra Ferran II, a la porta de la capella de Santa Àgueda, el desembre del 1492. El plebeu va apunyalar el monarca al coll, en un regicidi frustrat que alguns consideren obra d’un dement i d’altres un complot en el marc de les guerres remences. El rei es va refer de les ferides i encara viuria més de vint anys. Canyamars, tot just un parell de dies, en què va ser mutilat, lapidat, cremat i, finalment, per misericòrdia reial, escanyat.
Un altre relat negre que, en canvi, no té ni un bri de veritat és el del llibreter assassí de Barcelona, una bola apareguda a la premsa francesa el 1836, coincidint amb la desamortització de Mendizábal, segons la qual fra Vicenç, un monjo exclaustrat de Poblet, es dedicava a assassinar clients entre venda i venda d’incunables. La rondalla va fer fortuna i es va convertir en el mite criminal romàntic de Barcelona per excel·lència, que inspirà la novel·leta 'Bibliomania' a Gustave Flaubert.
Publicitat
FAULES CONTEMPORÀNIES
Els darrers cent anys les històries criminals més sonades s’han emprat com a metàfores d’èpoques i barris de la ciutat. Enriqueta Martí, la Vampira del carrer de Ponent, acusada el 1912 de segrestar nens, prostituir-los i assassinar-los, va esdevenir en les cròniques periodístiques un esgarrifós símbol de la decadència del Raval bohemi. Com denuncia ara la historiadora i novel·lista Elsa Plaza a 'Desmontando el caso de la Vampira del Raval', Enriqueta, si no del tot innocent, segur que no va cometre ni la meitat dels delictes pels quals va anar a la presó, on va morir apallissada.
De la mateixa manera, l’assassinat el 1949 a l’Eixample barceloní de Carmen Broto, prostituta de l’alta societat, va desencadenar nombrosa rumorologia sobre la possible implicació en el crim de jerarques franquistes i eclesiàstics, tot adobat amb secrets inconfessables i negocis il·legals en les penombres de la llarga postguerra. L’homicidi de Broto, que va inspirar la novel·la Si te dicen que caí, de Juan Marsé, encara provoca avui dia agres polèmiques entre aquells que diuen que és un cas obert, amb implicacions polítiques per resoldre, i els que defensen la justesa de la versió oficial, que ho deixa tot en un robatori de joies amb tràgic final.
No menys ambivalents són les proeses delictives de Juan José Moreno Cuenca, el Vaquilla, paradigma pispa de les dècades del 1970 i 1980. El carisma d’aquest lladre de cotxes i atracador de bancs de l’extraradi barceloní el va convertir en tota una icona, capaç de fer creure a bona part dels teleespectadors, amb els seus motins carceraris televisats, que només era una víctima del sistema penitenciari, gairebé equiparable als presos polítics de la Transició. Una idealització que a la fi, però, només es va acabar creient ell mateix, condemnat per l’addicció al crim i les drogues a morir només ja com a símbol d’una generació perduda de l’heroïna.
Mites del carrer
Quico Palomar
Membre fundador de La Fura dels Baus, va deixar el grup i des d’aleshores fa de cantautor ramblero.
Esteban el nudista
Fins fa pocs anys es passejava despullat pels carrers de la ciutat. Últimament se li ha perdut el rastre.
Publicitat
La Mónica del Raval
De maquillatge delirant i verb desbocat, Mónica Coronado és la prostituta més extravagant i atrevida de BCN.
Visites d'antologia
Una ciutat d’anomenada atrau visitants il·lustres. I, si hi ha sort, els hostes recompensen la metròpoli amfitriona amb una estada memorable, que amplifica la llegenda de la ciutat gràcies a una troballa científica, una epifania artística, un idil·li apassionat o una gresca de les que fan època. El nombre de figures de renom que han deixat empremta a Barcelona és molt extens, i tot i que reconeixem que és una mica provincià presumir-ne, en repassem algunes.
Cristòfol Colom
El 1493, de tornada de descobrir (o topar-se amb) Amèrica, va passar per Barcelona amb sis indis, batejats a la catedral sota el padrinatge dels Reis Catòlics. Als qui aquesta aportació barcelonina de Colom els sembla poc, busquen en la seva estada proves de la suposada catalanitat del navegant.
Publicitat
Miguel de Cervantes
Va venir a principi del segle XVII i va quedar tan fascinat amb Barcelona que hi va ubicar el duel final del Quixot. És l’única ciutat real que apareix a la seva obra mestra.
Buffalo Bill
El caçador de búfals va desembarcar a Barcelona el desembre del 1889, per participar en un espectacle que recreava les seves gestes del Far West. Es va hostatjar a l’Hotel Cuatro Naciones de la Rambla, per on ja havien passat Stendhal i Chopin i on també va dormir Einstein dècades més tard.
Publicitat
George Orwell
El novel·lista i periodista anglès va arribar a Barcelona a final del 1936 per lluitar contra l’aixecament feixista. Aquí va viure l’eufòria revolucionària inicial i els enfrontaments fratricides entre comunistes i anarquistes, experiències agredolces de la Guerra Civil que va retratar a 'Homenatge a Catalunya'.
Evita Perón
La primera dama de l’Argentina només va estar un parell de dies del juny del 1947, però va tenir temps de donar nom a un nou barri de barraques, la Perona, ubicat on actualment hi ha el parc de Sant Martí.
Publicitat
Tennesse Williams
El dramaturg nord-americà va escriure 'La rosa tatuada' en una estada de quatre setmanes, el 1949, a l’Hotel Colón de l’avinguda de la Catedral, on van fer parada altres escriptors com Sartre i Hemingway.
Christopher Lee
A les ordres de Jess Franco, l’actor britànic va rodar 'El castillo de Fu-Manchú', pel·lícula estrenada el 1969 i en la qual el malvat oriental té el seu refugi al Park Güell.
Publicitat
Jack Nicholson
Va venir a rodar 'El reportero', de Michelangelo Antonioni, estrenada el 1975. El seu personatge passeja per la Ciutadella, el Palau Güell i l’Hotel Oriente de la Rambla, on és atès per un jove Joan Gaspart. El futur president del Barça dirigia aleshores l’hotel i va aprofitar per regalar-se un cameo.
Woody Allen
A l’estiu del 2007, durant el rodatge de 'Vicky Cristina Barcelona', el director va fer alguns concerts sorpresa al Café Vienés de l’hotel Casa Fuster.
També t'agradarà
També t'agradarà
Discover Time Out original video
Publicitat