Edward St Aubyn
Trad. Yannick Garcia.
Ed. Raig Verd.
190 pàg. 18,90 €
Com una festa entretinguda on tot és perfecte però res prou memorable. Així és, per mi, No tinc paraules, la darrera novel·la d’Edward St Aubyn, que relata les misèries del sector editorial: capelletes, amiguisme, mediocritat, influències... Ho fa amb l’excusa del Premi Literari Elisi, que suposadament ha de cercar el millor llibre de l’any però que en realitat troba totes les fuites del sector que papallonegen al costat del seriós, veritable, auster, costós i solitari acte d’escriure. Ho fa amb un extens repertori de personatges ben caracteritzats i caricaturitzats i amb una trama que avança a través de capítols curts que saltareu, pim, pim, pim, com pedres en un riu poc cabalós. Ho fa amb una ironia british impecable i amb una bona escriptura de període sintàctic llarg. Per tant, amb els millors ingredients perquè la festa surti bé. I hi surt. L’autor carrega la coctelera de líquid del bo que fa de bon beure tot i que a la barreja potser li falta l’autenticitat i la profunditat que tenen altres de les seves obres, com les novel·les autoficcionals on s’endinsa en la seva família aristocràtica i el seu pare maltractador. Potser a No tinc paraules els personatges són tan exagerats i estereotipats que costa crear empatia amb ells i sentir-los veritables i colpidors i sentir, alhora, que el llibre com a festa, tot i ser perfecta, no ens és prou memorable.
Trad. Yannick Garcia.
Ed. Raig Verd.
190 pàg. 18,90 €
Com una festa entretinguda on tot és perfecte però res prou memorable. Així és, per mi, No tinc paraules, la darrera novel·la d’Edward St Aubyn, que relata les misèries del sector editorial: capelletes, amiguisme, mediocritat, influències... Ho fa amb l’excusa del Premi Literari Elisi, que suposadament ha de cercar el millor llibre de l’any però que en realitat troba totes les fuites del sector que papallonegen al costat del seriós, veritable, auster, costós i solitari acte d’escriure. Ho fa amb un extens repertori de personatges ben caracteritzats i caricaturitzats i amb una trama que avança a través de capítols curts que saltareu, pim, pim, pim, com pedres en un riu poc cabalós. Ho fa amb una ironia british impecable i amb una bona escriptura de període sintàctic llarg. Per tant, amb els millors ingredients perquè la festa surti bé. I hi surt. L’autor carrega la coctelera de líquid del bo que fa de bon beure tot i que a la barreja potser li falta l’autenticitat i la profunditat que tenen altres de les seves obres, com les novel·les autoficcionals on s’endinsa en la seva família aristocràtica i el seu pare maltractador. Potser a No tinc paraules els personatges són tan exagerats i estereotipats que costa crear empatia amb ells i sentir-los veritables i colpidors i sentir, alhora, que el llibre com a festa, tot i ser perfecta, no ens és prou memorable.
