Pere Gimferrer i l'arròs negre

Pere Gimferrer és un individu de patró clàssic, dels que porten barrets d’ala ampla i abans de sortir de casa es preocupen per si avui caurà un ruixat. Amb un paraigua fosc i llarg com una dalla, que arrossega per terra com si volgués fer un solc al paviment, i l’última edició dels 'Cahiers du cinéma' sota el braç, em convida a agafar un taxi des de la zona alta fins al Liceu, on tenim una alegre conversa sobre 'El diable als turons' de Cesare Pavese i pel·lícules italianes dels anys 60. “Una vegada a un metge se li va acudir donar-me morfina i vaig veure carnavals venecians del XVIII”, m’explica, parlant dels seus mals, sense prendre’s seriosament del tot.

El 2014 vam celebrar el seu retorn a la poesia amb dos llibres, 'El castell de la puresa' i 'Per riguardo'. I ara publica un nou poemari titulat 'Marinejant', que va escriure a finals de gener de l’any passat, mentre es recuperava d’un postoperatori. “La cirurgia, en si mateixa, va ser d’allò més banal, però entre l’anestèsia i els embenatges va suposar una total interrupció de la vida quotidiana”, explica, amb una prosòdia tan precisa que sembla feta a cop de bisturí. Diu Gimferrer que aquest és un dietari d’angúnia i malestar, fosc com la platada d’arròs negre que apareix en els primers versos del llibre, que a hores d’ara no puc recordar sense patir calfreds.

Pere Gimferrer orquestra una batalla entre llums i boires, en què la vida té el gust de les onades i la mort personificada regenta sastreries i botigues de vins. En què la rosa en les tenebres de Mallarmé va agafada de la mà de les cortines assassines d’una cinta de Fritz Lang que es diu 'The house by the river', de misteri gòtic en casalot victorià. “Jo l’únic que faig és posar en marxa l’artefacte verbal, i deixo que ell sol vagi generant la seva dinàmica d’associacions”, declara el poeta, des de darrere d’unes ulleres poderoses com dos fars competint per l’horitzó, amb una d’aquelles corbates animades que sempre li hem vist passejar per Barcelona, d’heroi versallesc.

Diu Gimferrer que les èpoques de convalescència són temps d’incertesa, que t’obliguen a pensar en el pas del temps i en la relativitat de les coses. D’aquí surten poemes com 'Flash forward' i 'Tacita per umbra', que parlen del passat a temps present. I és per això que el llibre està dedicat al seu avi, un tipus estrafolari que de petit li feia llegir 'El roig i el negre' de Stendhal. “Era un home impopular entre la família, respectat, però que passava per excèntric i massa sarcàstic”, explica el poeta. A 'Marinejant', invoca el seu record a través de la imatge d’un balancí que carrisqueja, com el del final de 'Psicosi', i d’unes carpetes d’hule negre que daten del principi de la Guerra Civil.

Pujar en un taxi amb Pere Gimferrer és una experiència amb l’encant de les millors sobretaules. Resolent el trencaclosques, em parla del germà de les Brontë, Patrick Branwell, l’etern desconegut, un personatge maleït i alcoholitzat que també apareix en un dels poemes. I em parla de la coberta del llibre, un quadre d’un pintor del Piemont de finals del segle XV, 'El desembarcament de Santa Maria Magdalena a Marsella', que està exposat al Palazzo Madama de Torí. Mentre es corda l’armilla, tement que se li faci tard, i es pren una pastilla per a la tos, m’estreny la mà i em fa una mica més savi.

Marinejant
Proa
64 pàg. 16 €