Petards, a favor o en contra? Fight!

Molesta el pol·len dels arbres i la presència dels coloms. Incomoda la pluja dels dies de pluja i el sol dels dies assolellats. Entre cafè descafeïnat i nata desnatada, s’imiten intoleràncies a la lactosa o al blat.

D’intolerants va la cosa, una dictadura sorda que tenalla tota l’alteritat: fastigueja tot el que és d’altri. Per això les tradicions festives –celebracions de la col·lectivitat –són la bèstia negra dels remugaires. De res serveixen les crides al mite, al símbol més primitiu que identifica la nostra cultura, aquella que té “Per barret Pirineus, i una llesqueta / Per sabata Oriola d’estranquis”.

Perdonareu que em posi sentimental, però el foc i la seva germana la pólvora, en tant que elements que ens uneixen, són més importants que l’egoisme d’uns pocs, o molts. Estan per damunt del cangueli puntual dels gossos –només són bèsties, tracteu de recordar-ho–, per sobre d’una nit de son sacrificada a l’any –oh, heretgia–. Va, companyes i companys, sigueu feliços i tolerants, no costa tant, és només un cop l’any! -Manuel Pérez

M’inquieto si hi ha globus a prop, quan es destapa una ampolla de cava. Evito els trabucaires que empunyen l’arma i pels volts del solstici d’estiu i fins després de la revetlla de Peres i Paus estic en guàrdia. En qualsevol moment pot explotar un d’aquells trons horribles, amples i de metxa llarga, dels que et fan reverberar sencera.

No suporto la detonació descontrolada, el soroll que et sobresalta, l’imprevist. D’acord que és l’essència i gràcia de la pirotècnia, però la por no té res de racional. Per això quan l’explosió és extrema, i si s’executa de forma imprudent, em rebel·lo cridant contra els piròmans. Em surt de l’estómac! La resta d’univers ludicoexplosiu m’agrada: la piula, d’estètica mai caduca; els rastres de coets l’endemà, sinònim de festa; els rituals al voltant del foc purificador, i l’olor de pólvora.

El meu nivell d’acceptació creix amb el correfoc i és que la combinació de llum, xiulets, sofre, tambors i estrèpit final em pot. Sempre tiro de taps o de les infal·libles mans a les orelles, per gaudir sota el foc sense patir pels sustos. -Eugènia Sendra