John Fante
Trad. Martí Sales.
Ed. de 1984.
224 pàg. 16,90 €.
Durant molts dies he portat aquest llibre entre les mans com si hi dugués una persona. L’hi duia, de fet, perquè el personatge que va construir John Fante (1909-1983) i que va convertir en protagonista d’aquest Pregunta-ho a la pols i altres llibres és una persona a qui cal tractar amb cura, un antiheroi captivador –l’àlter ego de Fante, murmuren–. Es diu Arturo Bandini i aquí té 20 anys, ganes d’escriure i gana –la seva panxa és un lloc molt trist on hi ha plors a dojo–. Tant li falten les idees com els diners que, quan de cop arriben, l’embafen de menjar, de paraules, i de desig i tornen a esfumar-se com si mai no haguessin estat allí. “Jo no era cap àngel: la meva ànima tenia les seves complicacions i culs-de-sac”, confessa. I precisament aquests culs-de-sac fan valuós el llibre i persona el personatge: la sinceritat amb què els afronta i la temeritat que mostra dia a dia són el tresor d’aquest Pregunta-ho a la pols que diu molt en poques paraules, que és tendre, trist i benhumorat alhora.
A Plens de vida Fante es fixava en els fills que han de néixer i a La germandat del raïm, en els pares a qui haurem de cuidar. Aquí, en canvi, la família és lluny. Ara Bandini està sol en un hotel poblat de personatges singulars, extravagants, a qui fa llegir el seu únic conte publicat, El gosset va riure, que exhibeix amb orgull. Potser aquest orgull és el mateix amb què lectors i escriptors defensen l’obra de John Fante. El primer de tots, Charles Bukowski, que el descobreix en una biblioteca com qui troba or en una deixalleria i el converteix en un déu literari. Avui en dia ja som molts els fanteistes i jo una més; una fanteista més que ha portat Pregunta-ho a la pols a les mans, com si portés or o, millor encara, com si portés una persona.
Perquè aquest llibre brilla com l’or i pesa com les persones o com allò que recordarem tota la vida: aquell ram de flors que vas collir-li, el primer pastís que vas portar-li, o el plec d’aquelles revistes on alguns hem escrit durant tants anys i que, malauradament, i cada cop més, prescindeixen de les seves pàgines de llibres
Trad. Martí Sales.
Ed. de 1984.
224 pàg. 16,90 €.
Durant molts dies he portat aquest llibre entre les mans com si hi dugués una persona. L’hi duia, de fet, perquè el personatge que va construir John Fante (1909-1983) i que va convertir en protagonista d’aquest Pregunta-ho a la pols i altres llibres és una persona a qui cal tractar amb cura, un antiheroi captivador –l’àlter ego de Fante, murmuren–. Es diu Arturo Bandini i aquí té 20 anys, ganes d’escriure i gana –la seva panxa és un lloc molt trist on hi ha plors a dojo–. Tant li falten les idees com els diners que, quan de cop arriben, l’embafen de menjar, de paraules, i de desig i tornen a esfumar-se com si mai no haguessin estat allí. “Jo no era cap àngel: la meva ànima tenia les seves complicacions i culs-de-sac”, confessa. I precisament aquests culs-de-sac fan valuós el llibre i persona el personatge: la sinceritat amb què els afronta i la temeritat que mostra dia a dia són el tresor d’aquest Pregunta-ho a la pols que diu molt en poques paraules, que és tendre, trist i benhumorat alhora.
A Plens de vida Fante es fixava en els fills que han de néixer i a La germandat del raïm, en els pares a qui haurem de cuidar. Aquí, en canvi, la família és lluny. Ara Bandini està sol en un hotel poblat de personatges singulars, extravagants, a qui fa llegir el seu únic conte publicat, El gosset va riure, que exhibeix amb orgull. Potser aquest orgull és el mateix amb què lectors i escriptors defensen l’obra de John Fante. El primer de tots, Charles Bukowski, que el descobreix en una biblioteca com qui troba or en una deixalleria i el converteix en un déu literari. Avui en dia ja som molts els fanteistes i jo una més; una fanteista més que ha portat Pregunta-ho a la pols a les mans, com si portés or o, millor encara, com si portés una persona.
Perquè aquest llibre brilla com l’or i pesa com les persones o com allò que recordarem tota la vida: aquell ram de flors que vas collir-li, el primer pastís que vas portar-li, o el plec d’aquelles revistes on alguns hem escrit durant tants anys i que, malauradament, i cada cop més, prescindeixen de les seves pàgines de llibres
