Recorda que has de morir
No sóc creient. No sé quin gust fa l’hòstia sucada en vi. Ni tan sols no estic batejat. Però confesso haver plorat a la Processó del Silenci de Granada, en aquell moment de glòria en què apaguen els llums de tota la ciutat i només veus, avançant pel carrer fosc, una Mare de Déu dolorosa amb llàgrimes a les galtes, i les palmatòries enceses que es belluguen d’un costat a l’altre. Sí, és el folklore. Però també el misteri de tot plegat. La solemnitat de Setmana Santa és pur 'memento mori', una advertència de la finitud de la vida, com aquelles 'vanitas' dels artistes barrocs que pintaven esquelets de papes coberts de joies al fons d’un sepulcre. En alguna regió de Mèxic, pel dia dels morts, els nens es mengen una estàtua de Judes Iscariot de massapà, amb l’abdomen obert i les vísceres ensucrades a la vista, i van agafant trossos de fetge i tripa, fins que han devorat el traïdor de cap a peus. La fe té una expressió macabra que em contraria i apassiona a parts iguals. Com a Luis Buñuel, que mira que era heretge, la imatge de Crist ple de sang i suor em talla la respiració. -Josep Lambies
