Punts de fuga

Punts de fuga
Diversos autors
Males Herbes
398 pàg. 16 €

Atrevit és convidar 26 escriptors catalans a escriure un relat sobre els viatges en el temps. El resultat podria haver estat un pastitx informe amb disfressa d’antologia. Però no. Punts de fuga ofereix al lector el que el seu nom promet: un recull de mirades amb lectura de conjunt. 'Punts de fuga', punts de vista, universos personals –sovint amb conjuncions– enjogassats amb el concepte clau des de nivells variats. El temps com a experiment lingüístic d’una jam session coŀlectiva que trabuca la idea de la ciència-ficció com a baixa cultura. No tots els contes tenen el mateix calibre. N’hi ha de potentíssims i n’hi ha que els manca un bull: la irregularitat no deixa de ser un espill del món.

És la falsa creença sobre la implacabilitat temporal, els errors de percepció, la suspensió irreal i alentida del temps, les vides subsidiàries que renuncien a la principal, el vertigen d’abocar-se a un abisme inesperat, el temps trampa, la persecució dels instants per escapar, la vida sense principi ni fi, la inversió de les regles del joc, la frontissa franquejable del Big Bang, el desequilibri de l’univers, la por com a cronòmetre infaŀlible, el remolí que se’ns empassa, la fam d’aventura quàntica, la perfecció de la fatalitat, la memòria com a droga, els rellotges com a magatzem de temps i com a finestra a un altre món, l’obediència a la indiferència: el grumoll de Cola Cao és un forat negre.

Dels 26, només nou estan escrits en primera persona. La resta opten pel narrador omniscient (en la majoria dels casos dotat d’un humor hilarant) que endossa màximes inquietants: “El nostre univers és una simulació d’ordinador d’uns cíborgs alienígenes” (Emili Olcina), “La Bíblia és el millor llibre de ciència-ficció que s’ha escrit mai” (Joan Jordi Miralles), “Qui no tingui parella pot canviar el gat, el gos o la iaia, donat el cas” (Maiol de Gràcia), “Cal tornar a conèixer els cantons de les coses” (Yannick Garcia), “Quan s’és a punt de morir, el temps es deixa estirar com un xiclet i es projecta alhora cap enrere i cap endavant” (Jordi Nopca). La temporalitat no lineal de Parmènides fa d’aquest llibre un distingit vol avantguardista. Tenim escriptors plens de talent.