Coses per fer a Barcelona al maig

El Time Out Fest, el festival gastronòmic de Time Out Barcelona, enguany arriba als cinc anys de vida, i per celebrar-ho organitzem la Catalunya Edition, en què 12 xefs dels millors restaurants del territori –des de les Terres de l'Ebre fins a Girona i Lleida– ens portaran tota mena de plats i postres irresistibles de variats estils, a través dels quals reivindicarem, com sempre, el producte català.

Serà a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm el cap de setmana del 24 i 25 de maig, amb horari de cuina ininterromput, d'11 del matí a les 23 h. Farem que el paladar us salti de joia i, a més dels millors cuiners i cuineres de Catalunya, també tindrem música amb una nodrida programació de DJs, xerrades i activitats per a tota la família. Us ho perdreu?

El Festival Guanya’t el Cel del Pare Manel celebrarà la seva 28a i darrera edició el 6 de maig del 2025 i comptarà amb la participació de nombrosos artistes destacats com Joan Manuel Serrat i Love of Lesbian. Per l'escenari del Teatre Victòria passarà més d'una vintena d'artistes i personalitats, com ara Sol Picó, Judit Neddermann, Brodas Bros, Pau Figueres, Guillem Albà, Txabi Franquesa, José Corbacho, Carlos Blanco, Terremoto de Alcorcón, T de Teatre, Pep Plaza i Brigitta Lamoure, així com l'autor del cartell d'aquesta edició, Robert Llimós.

Després d'una trajectòria de gairebé tres dècades, aquest festival ha estat fonamental per recaptar fons per a la Fundació Pare Manel, una institució sense ànim de lucre arrelada als barris de Verdum-Roquetes de Barcelona, que impulsa projectes per defensar el desenvolupament dels drets i la qualitat de vida de persones en exclusió social, centrant-se en la infància i la joventut, la inserció laboral d'adults i el desenvolupament comunitari.

Aquesta última edició busca homenatjar la tasca del Pare Manel i continuar impulsant la solidaritat. Malgrat ser el tancament d'aquest cicle, la fundació seguirà treballant en noves iniciatives per millorar la qualitat de vida de la comunitat.

Les entrades es poden adquirir a la web del Teatre Victòria.

L'esmorzar hauria de ser un ritu tan —o més— elaborat que el dinar i el sopar! Si vosaltres també sou creients d’aquesta religió, l’11 de maig, de 9 a 13 h, el Time Out Market es converteix en el vostre temple, i l’esmorzar de forquilla Michelin del xef Fran López, en la vostra missa: una eucaristia amb un bon assortiment d’embotits, formatges i truites; un plat de cassola a escollir; postres i begudes. Tot per només 40 euros. 

Reserveu-vos un lloc aquí! L'aforament és limitat.

Exemple de bufet lliure (depèn de l'estació):

• Embotits: pernil salat, fuet/llonganissa, pernil dolç...

• Formatges: brie, manxec, cabra...

• Truites: truita de patata i ceba, truita de bacallà, truita de mongetes...

• Varietat de pa: pa de pagès, barra rústica, pa integral amb llavors

Plat de cassola (a escollir):

• Mandonguilles negres amb sèpia

• Cap i pota amb cigrons

• Calamars a l'andalusa o a la planxa

Postres:

• Xuixo de crema amb ratafia

Beguda:

• Vi blanc i negre

• Sucs

• Aigua i cafè

La Fira d’Abril del 2025 celebra la seva 52a edició a Barcelona, organitzada per la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya (FECAC). Com en anys anteriors, l’esdeveniment té lloc al Parc del Fòrum i es duu a terme durant nou dies, del 25 d’abril al 4 de maig. Durant aquest període, la ciutat s’omple d’ambient andalús, amb més de cent casetes on es pot gaudir de la gastronomia típica, música i espectacles de flamenc en directe.

Un dels moments més esperats és l’encesa del pòrtic d’entrada, que té lloc el mateix dia de la inauguració, el 25 d’abril a les nou del vespre, davant de l’edifici del Museu de Ciències Naturals. Aquest acte és d’accés gratuït.

L’horari d’accés és des del migdia fins a la una de la matinada entre setmana, i fins a les dues els divendres i dissabtes. Enguany, com a novetat, es cobra entrada per primera vegada en la història de la fira, amb l’objectiu de controlar millor l’aforament.

El Palo Market Fest segueix sumant edicions: el cap de setmana, l'oasi del Poblenou s'amararà de propostes de disseny, gastronomia i música. Com sempre, productes de moda, objectes, bellesa i salut ompliran les parades del festival, creades per joves dissenyadors, artistes locals i petites empreses emergents. Una selecció acurada que destaca per la seva creativitat i producció responsable.

Una de les activitats destacades del Palo Market Fest és el taller creatiu de Caliopiaa, que proposa una immersió en tècniques de dibuix. Els Vermuts Musicals by Moritz donaran color als matins del fest: concerts en petit format d’Herois Locals, música d’autor i sense covers, que reflecteixen la diversitat musical de Barcelona. El 2025 continuen apostant per les noves generacions de jazz del Taller de Músics i el Cabal Musical, explorant també el flamenc, la música antiga i ritmes urbans.

Quan caigui el sol, serà el torn del Street Music Experience, que té dos formats. Durant la meitat de l’any, Tito Bonacera amb Tonia Richii i Lessus seran els directors d’orquestra de diferents bandes residents, imitant aquelles bandes de carrer que van revolucionar la música ballable a mitjans dels 60. L’altra meitat de l’any, les trobades se centraran en gèneres com el Hip Hop, el Latin o el Disco, amb músics especialitzats. Després, arribarà el torn dels DJ sets, que punxaran en diferents escenaris.

Recordeu que quan compreu l'entrada haureu d'especificar el torn de visita: de 12 a 17 h o de 17.30 a 22 h. Bé sigui per dinar, fer el vermut o sopar, el festival inclou una nodrida oferta de gastronomies que inclou gyozas asiàtiques, les pizzes italianes al forn de llenya, el choripán argentí, les arepas veneçolanes o els tacos mexicans.

La Fira Internacional del Disc de Barcelona celebra la seva 38a edició els dies 2, 3 i 4 de maig de 2025 a la cèntrica Estació del Nord. Aquesta fira, que se celebra des de principis dels anys 80, compta amb la mateixa organització des de l’any 2003, i es consolida any rere any com un esdeveniment imprescindible dins del panorama musical europeu.

Amb gairebé quaranta anys d’història, es manté com la fira més important d’Espanya en el seu àmbit i figura entre les tres millors d’Europa. A més, lidera a escala continental diverses activitats, destacant per la qualitat dels expositors i pel volum de negoci que genera per empresa

Aquest 2025, FANGO torna a convertir la Plaça Monumental en epicentre de celebració amb dues noves cites temàtiques que prometen ritme, diversitat i molt ball. La primera serà el 12 d’abril amb Canela en Rama i la segona, Indie is NOT dead, el 17 de maig. A més, FANGO comptarà amb una oferta gastronòmica heterogènia i apetitosa per a tots els gustos, amb una selecció de food trucks de tota mena de menjars com pizzes artesanes, hamburgueses, snacks vegans i molts més.

Indie is NOT dead

Un mes després, el 17 de maig, arribarà el torn de la nostàlgia indie amb Indie is NOT dead de 15 a 23 h, on La Monumental es transformarà en temple del brit-pop, grunge i post-punk. El directe de les madrilenyes shego serà el plat fort d’una nit que també comptarà amb sessions de Sören, Legotheque i Clara Rigby, tres noms essencials de l’escena indie barcelonina.

El museu de Disseny Hub de Barcelona (DHUB) presenta del 8 al 10 de maig el festival internacional de creativitat, la IA, l'art i el disseny digital OFFF Barcelona, que enguany bufa 25 espelmes.

Durant aquest cap de setmana, la ciutat acull 70 ponents vinculats a l'àmbit de la creativitat, el disseny, l'art visual i la cultura digital, i ofereix conferències, tallers, classes magistrals i activitats dirigides especialment als creadors, però obertes per tothom que hi vulgui participar. Alguns dels noms més destacats entre el llistat d'artistes són: Anna Ginsburg, Boldtron, Brosmind, DixonBaxi, Domestic Data Streamers, FIELD, Ines Alpha, Marina Willer, Marshmallow Laser Feast, Mat Voyce, Natalie van Sasse van Ysselt, Niceaunties, Paul Trillo, Samar Maakaroun, Territory Studio. A més, hi participen estudis de creació de diferents disciplines: 3D, direcció d'art, branding i estratègia, comunicació, disseny gràfic, art digital, il·lustració, papelcraft, fotografia, vídeo, impressió i gràfiques en moviment. 

Els amants de la cervesa i el menjar alemany tenen un oasi al Biergarten, la festa cervesera que arriba al Poble Espanyol el 25, 26, 27 de maig i el 1, 3 i 4 de maig. A més de gastronomía a casa, també hi ha tallers, degustacions, música en directe i DJ.

S'ofereixen entre vint varietats de cervesa diferents i especialitats alemanyes de menjar: frànkfurt, bratwurst, pikantwurst, cervela, garró, amanida kartoffel... així com opcions veganes i propostes pels més petits.

Amb l'objectiu de "sensibilitzar el públic sobre les virtuts del jazz com a eina educativa i com a motor per a la pau, la unitat, el diàleg i el reforç de la cooperació entre pobles", les Nacions Unides van declarar el 30 d'abril com el Dia Internacional del Jazz. I és pels volts d'aquesta data que Barcelona acollirà per tercer any consecutiu una marató de deu hores de concerts gratuïts i oberts a tothom. 

Serà diumenge 4 de maig, des de les 12 del migdia fins a les 22 h, al tram del Passeig de Gràcia que va de Gran Via a plaça de Catalunya i amb un cartell de luxe que inclou artistes de primera líniea, internacionals i locals, com la Sant Andreu Reunion Band, Lucia Fumero, Andrea Motis, Cucurucho Valdés i membres de Snarky Puppy.

De què va? Per primera vegada a Barcelona, tres versions de La visió de sant Francesc pel Papa Nicolau V de Zurbarán es reuneixen en una mateixa sala. Una ve de Lió, una altra de Boston i la tercera ja era a casa, al MNAC. Aquesta trobada inèdita ens permet observar com el geni barroc va jugar amb la llum, la composició i els detalls per donar forma a la seva visió d’una llegenda religiosa, i és el punt de partida de l'exposició que el Museu Nacional dedica al geni barroc. 

Per què hi heu d'anar? L'exposició, sota el nom de Zurbarán (sobre)natural, no és una retrospectiva del pintor, sinó que busca establir connexions entre l'artista i creadors catalans contemporanis com Alfons Borrell, Toni Catany, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart, Antoni Llena, Francisco Martínez, Aurèlia Muñoz, Marta Povo, Antoni Tàpies, i Eulàlia Valldosera. Enllaçant peces religioses de Zurbarán amb creacions inspirades per l'artista o pels temes que aquest tractava, la mostra evoca una continuïtat en la síntesi formal i en l’aspiració espiritual. 

De què va? Una escultura de franges de colors que s’apilen fins a arribar als set metres d’alçada rebrà els visitants que treguin el cap a la Pedrera fins al 6 de juliol. És una obra de Sean Scully, l’artista abstracte dublinès que va viure a Barcelona durant 14 anys, i que es retroba amb la ciutat ara que la Fundació Catalunya La Pedrera li ha dedicat una exposició retrospectiva.  

Per què hi heu d'anar? Per veure més de seixanta obres entre pintures, escultures i fotografies, que conformen un recorregut cronològic per les sis dècades de producció de Scully, tot convertint-se en l’exposició més completa de l’artista que s’ha fet mai en aquesta ciutat. De la seva època a Barcelona, el pintor destaca el caràcter vibrant de la ciutat i la seva llum, que entrava per la finestra del seu estudi al carrer Joaquim Costa: “era un espectacle lluminós que feia visible un ball de partícules de pols”, recorda. A més, fruit d’aquesta estada a Barcelona va crear una sèrie d’obres, algunes de les quals es poden veure a La Pedrera, com ara Barcelona Band of Light (2004) i Barcelona Dark Wall (2004).

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? L'exposició Entre dos patis. El pas de Fina Miralles, Susana Solano i Eva Lootz per l’Espai 10 reconstrueix tres exposicions emblemàtiques d'artistes femenines de les dècades de 1970 i 1980 que es valen de diferents medis per explorar el romanç que existeix entre el cos i la natura. Una d'elles és Fina Miralles (1979), coneguda per la seva obra conceptual i la seva exploració de la relació entre la natura i la cultura amb performances, instal·lacions i obres pictòriques. Susana Solano (1980) és l'altra, que introdueix un altre escaló a la dualitat cos-natura: la memòria. Fa ús de materials industrials com el ferro i l'acer per crear formes abstractes que interactuen amb l'entorn. Finalment, Eva Lootz (Viena, 1940) continua sumant elements com el temps, reflexionant sobre la intervenció humana en la natura i fent art a partir de materials com el mercuri, el carbó, la sorra i la fusta.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer aquestes tres artistes i recordar l’antic Espai 10, una sala diàfana amb grans finestrals oberts al Pati de l’Olivera i al Pati del Garrofer. 

De què va? Pregàries de resistència recull més de 25 anys de trajectòria de Carlos Motta, un artista que explora el cos i la dissidència sexual com a formes de protesta política. La mostra inclou des dels seus primers autoretrats fotogràfics fins a les seves performances i videoinstal·lacions més recents, creant un recorregut per la seva evolució artística i temàtica.

Per què hi heu d'anar? Per qüestionar la visió eurocèntrica de la història, la colonització i el paper de la religió com a eina de control. Establert a Nova York des dels anys noranta, el treball de l'artista tracta la política del gènere, la sexualitat i la crisi del VIH/sida.

De què va? Aquesta exposició comissariada per Maria Garganté explica com la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada o desacreditada en la història, la literatura i els relats bíblics i mitològics.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer veus femenines referents en resistència cultural a través de la paraula, gràcies a una selecció d'obres diversa i sorprenent. Des d'una Immaculada Concepció de Luis Fernández de la Vega a un petit dibuix de 'Santa Anna ensenyant a llegir la Verge' de Picasso, passant per un autoretrat que Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) va fer d'ella mateixa l'any 1890, fins a arribar dibuixos de la mística Josefa Tolrà i obres de les artistes contemporànies Eulàlia Valldosera i Kima Guitart. 

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? Barcelona acull l'exposició més gran mai celebrada a Espanya i la primera de gran rellevància dedicada a Fernando Botero. Poc més d'un any després de la seva mort, el Palau Martorell de Barcelona organitza la mostra més completa de pintura de l'artista Colombià que s'ha organitzat mai a l'Estat. Comissariada per Lina Botero i Cristina Carrillo de Albornoz, aquesta exposició és un homenatge a un dels artistes més importants del segle XX, reconegut pel seu estil de volums monumentals i vibrants colors que va rebre el nom de boterisme. 

Per què hi heu d'anar? Per recórrer els més de seixanta anys de la seva carrera a través de més de 110 obres de tota mena: escultures, olis, aquarel·les, sanguines, carbonets, dibuixos al llapis, etcètera. I a més, algunes de les pintures que es poden veure a 'Fernando Botero. Un mestre universal', procedeixen de col·leccions privades i han estat cedides excepcionalment per a l'exposició.  

De què va? La Fundació Vila Casas mostra l'obra de Carles Gabarró al llarg de quatre dècades d’experimentació pictòrica marcada per la repetició obsessiva d’objectes i temes. Amb una pintura matèrica i intensa, Gabarró crea una iconografia pròpia en constant mutació. 

Per què hi heu d'anar? La seva pintura, allunyada del consum ràpid, exigeix la col·laboració de l’espectador i esdevé un agent discursiu que dialoga amb l’art, la ciència i el pensament contemporani.

De què va? Una visió immersiva sobre la riquesa natural i cultural de l’Amazònia protagonitzada les veus autòctones que aporten alternatives per viure en harmonia amb la natura. La mostra combina art, ciència i activisme per abordar problemàtiques com la desforestació, la sequera o el control de recursos naturals.

Per què hi heu d'anar? La mostra es presenta com un recorregut sensorial des de les arrels fins a les branques de l'Amazònia, passant pels seus rius, boscos, pobles, rituals i habitants. Davant de la necessitat urgent de recuperar formes més respectuoses de viure per preservar-nos (al planeta i a nosaltres), 'Amazònies' ens proposa una nova manera de reconnectar amb la vida i la natura, aprenent de la saviesa del poble amazònic i fugint de la visió fatalista de la situació actual.

L'any 2021, Eva Libertad i la seva germana Miriam Garlo van rodar un curtmetratge anomenat Sorda, que parlava de la maternitat, i totes les ramificacions que s'hi deriven, per una dona no oient. La mateixa Garlo, protagonista del curt, és sorda. I l'experiència conjunta les va deixar amb ganes de més. Explicant una història similar, i amb el mateix títol, en format llargmetratge, la cineasta i l'actriu desenvolupen ara un drama familiar que posa el focus en el xoc entre dos mons, el que hi sent i el que no, que haurien de ser el mateix: per les persones sordes, el dia a dia es complica, també les relacions personals i sentimentals, i encara més un fet tan transcendent com és la maternitat.

Sense moralines ni missatges massa fàcils, la pel·lícula ens presenta un personatge amb complexitats que no és representatiu de res més que de si mateix, i un conflicte familiar en què no hi ha ni bons ni dolents. La sordesa complica encara més una comunicació humana que ja és complicada per si mateixa. I Sorda vol mostrar aquesta singularitat, les violències socials que pateix algú amb una discapacitat, i la manca d'empatia que de vegades, massa, tenim com a societat. La pel·lícula fou la gran guanyadora del darrer Festival de Màlaga, on es va endur els premis a Millor Pel·lícula, el de Públic, i per les interpretacions d'Álvaro Cervantes (ex aequo amb Mario Casas) i de Miriam Garlo (ex aequo amb Ángela Cervantes).

Dir.: Eva Libertad (Espanya, 2025). 100 min. Estrena: 4 d'abril

Alquimistes, califes, una nena obsessionada amb els focs artificials i un llibre robat que conté secrets que poden acabar amb el món conegut. Un coming-of-age ple de perills situat a l'Al-Andalús, al segle XI, que és també una suma de talents d'arreu del món: nombrosos professionals de casa nostra (els guionistes són Xavier Romero i Llorenç Español), directora iraniana, director d'animació amb el prestigi del madrileny Raúl García (amb experiència a Disney i a Gaumont) i coproducció alemanya, singapuresa i catalana.

Tot plegat per oferir una de les pel·lícules d'animació més ambicioses dels darrers anys fetes fora de Hollywood. Una aposta que barreja la bellesa de les seves imatges amb el sentit de l'aventura més pura, perfectament adequada per gaudir en família.

Dir.: Shadi Adib (Espanya, Alemanya, Singapur, 2025). 86 min.Estrena: 11 d'abril

El nom de Gerard Oms va sortir de l'anonimat quan, l'any 2021, es va citar per partida doble en dues entregues de premis quan el món vivia els efectes de la pandèmia i el confinament: per una banda, Mario Casas li agraïa la complicitat i l'ajuda quan guanyava el Goya per No matarás. De l'altra, els lampistes de Sis dies corrents, de Neus Ballús, destacaven el seu paper fonamental quan recollien el premi d'interpretació al Festival de Locarno. La qüestió és que Oms era, i és, coach d'actors. I justament quan rodava No matarás, va rebre els ànims de Mario Casas per llençar-se a plasmar en un guió les seves inquietuds creatives: “Si ho fas, jo la protagonitzaré”, li va dir.

Dit i fet, Molt lluny suposa una obertura en canal del cineasta novell, un viatge d'autodescobriment inspirat en allò que ell mateix va viure fa uns anys. Rodada als Països Baixos i definida per Gerard Oms com un "late coming-of-age", la pel·lícula va més enllà per reflexionar sobre la identitat, el privilegi i les minories. Amb la complicitat d'un Casas que mai ha estat millor davant d'una càmera (ja va ser reconegut al Festival de Málaga, també el film, guanyador del Premi del Jurat de la Crítica), i d'un David Verdaguer que fa un rellevant paper secundari, els magnífics resultats de Molt lluny demostren que la potent veu de Gerard Oms ha arribat per quedar-se.

Dir.: Gerard Oms (Espanya, 2025). 100 min. Estrena: 11 d'abril

Amb comèdies com Todos los hombres son iguales, Boca a boca i El amor perjudica seriamente la salud, Manuel Gómez Pereira es va convertir en un dels cineastes més taquillers de l'Estat espanyol en els ja llunyans anys 90. Darrerament dedicat a dirigir sèries de televisió, ara torna a la gran pantalla per la porta gran amb un remake de la magistral i divertidíssima Un funeral de muerte (Frank Oz, 2007), ja reversionada pels americans amb el mateix títol.

En la seva adaptació, Gómez Pereira compta amb un repartiment espectacular: Quim Gutiérrez, Inma Cuesta, Belén Rueda, Ernesto Alterio, Hugo Silva, Arturo Valls, Antonio Resines... Excel·lents comediants per una trama vodevilesca que desperta la més caòtica capsa dels trons quan, en el funeral del patriarca, es destapa el seu secret més íntim.

Dir.: Manuel Gómez Pereira (Espanya, 2025). 120 min. Estrena: 11 d'abril

A quatre mans. Les germanes protagonistes de Prodigiosas desenvolupen una tècnica única en el món per continuar tocant juntes el piano quan una d'elles és diagnosticada amb una rara malaltia que li afecta les mans. I els Potier, pare i fill, dirigeixen també a quatre mans aquesta història de superació que s'inspira lliurement en el cas real que les bessones Audrey i Diane Pleynet, rebatejades al film com Claire y Jeanne Vallois.

Concebuda com un cant a la resiliència, la perseverança i el poder sanador de la música, aquesta producció francesa és un drama commovedor que protagonitzen Camille Rezet (coneguda per la sèrie Emily in Paris) i Mélanie Robert, i que té en el seu repartiment el còmic Franck Dubosc (Vacaciones sin mamá) en un insòlit canvi de registre.

Dir.: Frederic Potier i Valentin Potier (França, 2024). 101 min. Estrena: 16 d'abril

Després de la seva incursió en el gènere de terror amb fantasmes a Presence, el director Steven Soderbergh reuneix un repartiment de campanetes per construir un intel·ligent thriller, pur divertimento. A Confidencial, el que el personatge de Michael Fassbender, espia d'una agència britànica en cerca d'un talp a la seva organització, davant d'una amenaça que podria acabar amb milers de vides. Com si es tractés de Jessica Fletcher, el protagonista reuneix en un sopar els sospitosos, entre els quals destaca la seva pròpia esposa, també membre de l'agència, i a qui interpreta Cate Blanchett.

Al costat de la parella, hi brillen Marisa Abela (l'Amy Winehouse de Back to black), Naomie Harris (la Moneypenny de les darreres pel·lícules Bond) i Tom Burke (Furiosa). L'hiperactiu Soderbergh (33 pel·lícules i vuit sèries de televisió dirigides en 36 anys des del seu debut amb Sexe, mentides i cintes de vídeo) afegeix una nova experiència amb aquesta comèdia de personatges disfressada de thriller conspiratiu.

Dir.: Steven Soderbergh (Regne Unit, 2025). 93 min. Estrena: 16 d'abril

Explica Toni Soler, popular comunicador i guionista d'aquesta pel·lícula, que Parenostre no defuig cap polèmica. I així és: el retrat d'aquells dies previs a la publicació de la notícia sobre la fortuna no declarada en comptes bancaris andorrans de Jordi Pujol és la d'una crisi familiar, institucional, política i de país. Dirigida per Manuel Huerga (Salvador Puig Antich), la trama retrata un Pujol que veu com, de la nit al dia, perd un llegat que creia intocable. També com obre els ulls davant les martingales dels seus fills, que probablement coneixia fil per randa, però preferia fer veure que no. “Gràcies per protegir els nostres fills”, sentirem dir a la seva dona, Marta Ferrusola.

L'ombra de la corrupció, pròpia i també del seu partit polític, i l'escàndol mediàtic de l'ex president no exclou que es parli també de les clavegueres de l'Estat i de l'arrencada del Procés. Primera pel·lícula europea filmada íntegrament en un plató fent servir producció virtual i combinant tecnologia croma i LED, Parenostre proposa a l'espectador el salt de fe de veure Pujol interpretat per un entregat Josep Maria Pou, cap d'un cartell que inclou noms com Carme Sansa, Pere Arquillué, David Selvas, Alberto San Juan, Sílvia Abril i Antonio Dechent.

Dir.: Manuel Huerga (Espanya, 2025). 86 min. Estrena: 16 d'abril

Allò de basat en fets reals pren una enorme dimensió amb aquesta pel·lícula bèl·lica que signa el britànic Alex Garland, director de la magnífica Civil War i guionista de la trilogia 28 dies/setmanes/anys després. En aquesta ocasió uneix forces en tasques d'escriptura i direcció amb Ray Mendoza, veterà de la Guerra d'Irak, amb una immersiva proposta que ens converteix en companys d'un escamot dels Navy SEAL nord-americans a la llar d'una família iraquiana, des d'on observen els moviments de les seves forces en territori insurgent.

Explicada en temps real, sense música però amb un poderós ús del so, i basada en les experiències dels soldats que hi van ser, a banda de la del mateix Mendoza, que va ser condecorat per la seva participació en la missió que s'explica a la pel·lícula, la versemblança de la història que s'explica a Warfare sembla fora de tot dubte. Joseph Quinn (Gladiator II) i Will Poulter (Guardianes de la Galaxia, vol. 3) són els noms més coneguts del repartiment d'una història visceral i duríssima que ens recorda que la guerra mai no s'acaba per aquells que en formen part.

Dir.: Alex Garland i Ray Mendoza (Regne Unit, 2025). 95 min. Estrena: 16 d'abril

A la vora del riu Bidasoa es troba l'Illa dels Faisans, el condomini més petit del món, que pertany, sis mesos l'any, a l'Estat espanyol i, els altres sis mesos, al francès. En aquest context, apareix un cadàver justament en el moment d'intercanvi de sobirania de l'illa. Qui se n'ha de fer càrrec?

Amb aquesta potent i atractiva premissa, el cineasta basc Asier Urbieta presenta la seva òpera prima, un thriller fronterer i humanista de producció catalana (a càrrec d'Arcadia Pictures, responsables de Robot dreams, As bestas o la sèrie El cuerpo en llamas) i rodada en euskera, que busca, en paraules de la seva productora Sandra Tapia, “mobilitzar consciències i fer reflexionar el públic”, barrejant el misteri amb el missatge social.

Els també bascos Jone Laspiur (gran revelació d'un altre poderós film com és Ane) i Sambou Diaby (vist a la sèrie Altsasu) són els protagonistes de la que s'endevina com una de les grans sorpreses del nostre cinema en aquesta temporada.

Dir.: Asier Urbieta (Espanya, 2025). 98 min. Estrena: 25 d'abril

Després del seu impactant debut amb Viaje al cuarto de una madre (2018) i quasi encadenant-la amb Los pequeños amores (2024), Celia Rico Clavellino presenta la seva tercera pel·lícula, una adaptació de la novel·la homònima de Rafael Chirbes que parla sobre dones sacrificades i silencis tan dolorosos que semblen sentir-se amb la força d'un crit rabiós. Poc temps després d'acabar la Guerra Civil, i en un poblet valencià on els seus habitants sobreviuen com bonament poden, una dona mira d'aixecar la seva petita família: el marit que treballa en una fàbrica, la sogra i la filla petita.

Interpretada per una magnífica Loreto Mauleón (gran revelació de la sèrie Patria), la protagonista veurà com el seu trist dia a dia s'altera amb l'arribada del germà del marit, a qui havien donat per mort, però que havia estat empresonat per "roig". Serà a partir de llavors quan descobrirà que no tothom està disposat a desviure's per la gent propera i s'adona que els seus sacrificis no tindran recompensa. Roger Casamajor, Ana Rujas i Enric Auquer participen també en aquesta mirada femenina, subtil i delicada, a la misèria, física i moral, de la postguerra espanyola.

Dir.: Celia Rico Clavellino (Espanya, 2025). 110 min. Estrena: 30 d'abril

El protagonista d'aquesta història és un home gran, esquerp, que viu sol a la muntanya, després de passar molts anys a la presó per mor d'una joventut de militància armada. El company de lluita que el va trair ha aparegut mort a baix d'una muntanya i l'exmilitant comunista n'és el principal sospitós, ja que rondava per allà a la mateixa hora i va ser, precisament, qui va avisar les emergències. Un jutge instructor pensa que el nostre protagonista s'ha venjat. L'home gran és Lluís Soler i el magistrat és Bernat Quintana.

Tots dos protagonitzaran un duel de primer ordre durant l'interrogatori en què Quintana intentarà esbrinar si, realment, Soler ha assassinat el traïdor. No posseeix cap prova i només compta amb la seva capacitat dialèctica per descobrir la veritat. Però davant té un home que desconfia de l'Estat, que no es penedeix del seu passat i que no està disposat a posar-li gens fàcil. Ni el fet d'estar tancat en presó provisional fa que les seves forces minvin, que el seu intel·lecte flaquegi.

Pau Roca, en la distància curta, desprèn un magnetisme molt fort. Sap mirar l'espectador als ulls, esbossar un riure i que la persona que el mira li correspongui amb el mateix gest, encara que estigui parlant dels intents de suïcidi de la seva mare. No és ell, sinó el personatge creat per Duncan Macmillan qui s'expressa a través seu, però cal ser d'una determinada pasta per posar-se en segons quina pell. Perquè el que ens relata aquí, a Les coses excepcionals, és una autèntica tragèdia vista a través dels ulls d'un nen.

Un nen que creix amb una mare que no vol viure, mentre ell fa tot el que és a les seves mans per demostrar-li que hi ha centenars de raons per seguir aquí. Anirà teixint una llista que, al llarg dels anys, altres intents pel mig i altres depressions, s'anirà fent més i més llarga, cosa que constituirà l'esquelet d'una obra esplèndida que ens farà mirar la vida d'una altra manera. Perquè el nen que posa en marxa la funció mai no deixarà de ser petit, mai no deixarà d'estar pendent de la seva mare.

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores.

I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la.

Fantàstic Ramon és la història d'un poble inventat, Santa Aurora de la Pietat, on hi passaran coses que semblen estranyes, però que podem veure contínuament si alcem la vista o parem bé les orelles. L'obra arrenca amb l'arribada de dos estranys, una professora altament capacitada, la Margarida (Vanessa Segura), i un ninot de drap que neix de la Clara (Anna Moliner). Dues vides que, tot i els intents, seran incompreses i es creuaran de manera inevitable.

És molt interessant la proposta de Clàudia Cedó. Sobretot, perquè per explicar la història d'un nen diferent de la resta utilitza tres tipus d'intèrprets: els convencionals, els que tenen diversitat funcional de la seva companyia Escenaris Especials i, finalment, el ninot de drap. Qui és l'estrany?, ens ve a preguntar.

L'analogia entre el Mort d'un viatjant d'Arthur Miller i aquest Mort d'un comediant de Guillem Clua és clara. N'hi ha prou de fer un cop d'ull al títol. Però, més enllà d'això i de l'ús que fa el dramaturg barceloní del clàssic del nord-americà, poc tenen a veure, encara que Clua hagi posat en Llorenç Cardona (Jordi Bosch) un grapat de personatges masculins cèlebres, Willy Loman inclòs, pels quals va transitant al llarg de l'obra. Si al principi és un Agamèmnon tirànic, ara es converteix en un Lear esmaperdut, ara en un Enric IV boig, per acabar en la pell d'un Pròsper que vol tornar a casa.

Tot comença amb un cuidador, l'Adri (Francesc Marginet), que és contractat per la neboda d'en Llorenç, la Miranda (Mercè Pons), per vigilar de prop el seu oncle. No sembla tasca fàcil. El malalt és un home gran, senil, que va ser un gran actor. Gairebé l'única condició que Miranda (cop d'ull a La tempesta) posa al cuidador és que no parli mai de Mort d'un viatjant. Passa que l'Adri no ha trepitjat mai una platea, cosa que esperona la vella glòria a l'hora d'injectar-li el verí del teatre, que diria Rodolf Sirera.

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua.

Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes.

Des del migdia i fins al vespre, el ritme no s’aturarà amb artistes com Sidonie, Doctor Prats, Ginestà, Suu, Flashy Ice Cream, Sexenni o Alfred Garcia, entre molts d’altres. També hi descobrireu noves veus com Sofia Coll, FADES, Xicu, Dan Peralbo i El Comboi, Lluc i moltes més! 

A més, podreu apropar-vos a signatures de discos d’alguns dels vostres artistes preferits, com Els Amics de les Arts, Miki Núñez o The Tyets, i endur-vos un record únic de la jornada. I si us entra la gana entre actuació i actuació, no patiu: l’oferta gastronòmica us farà salivar! 

Ens visita una de les bandes valencianes més representatives del post-punk: Ortopedia Técnica, de Castelló de la Plana, amb el més que notable disc Sentencia sota el braç, desplega un conglomerat d'estils i de recursos que passen pel punk-vintage, la Movida Madrileña més sòlida i sinistra, el noise-pop o fins i tot un garatge punk rovellat que els acosta a The Gun Club o The Cramps. Lletres de gent jove desesperada i desesperançada per viure en la postmodernitat pixelada, però, així i tot, vitalistes i desvergonyits, com una mena d'Ilegales centennials, amb el toc macarra ben intacte. I cançons que van més enllà de l'exercici d'estil i s'enganxen com una mala cosa. Sí, la joventut roqueja que dona gust, encara.