Sergi Pàmies ens parla de futbol

Sergi Pàmies és, el que es diria, un 'hooligan' iŀlustrat, un cronista esportiu erudit, que defensa que el bon futbol té una dimensió plàstica. Que, per exemple, el gol de George Best contra el Benfica en el partit del 68 no té res a envejar a una partitura de Bach, o a un vi d’anyada. “Idolatrar un individu com Johan Cruyff denota una mínima sensibilitat per la perfecció”, explica, atiant el foc de l’afició, al llarg d’una conversa de tres quart d’hora, trepidant i amb sang bullent. Deu anys enrere, quan va publicar els relats de 'Si menges una llimona sense fer ganyotes', ja va anunciar que algun dia faria un llibre sobre la seva febre de les grades. I ara ho ha aconseguit.

Des de Flaubert sabem que l’educació sentimental és un territori inapeŀlable. Quan Nick Hornby, el noveŀlista pop per antonomàsia, es va dedicar a ruixar tinta parlant del seu estimat Arsenal ja nedava en aquestes aigües. “El futbol compleix amb una fórmula màgica, que suma l’ètica, l’èpica i l’estètica, i per tant suma els elements de la millor ficció”, diu Pàmies. 'Confessions d’un culer defectuós' és un escrit curt, de menys de tres hores de lectura, amb riuades de sarcasme carregat a les alforges. En alguna faixeta, algú ja s’ha atrevit a predicar que aquesta podria ser una obra de Vázquez Montalbán.

Només que en llegiu el segon capítol, ja és de llagrimotes salades. Pàmies ens hi descriu la manera d’abraçar de cadascun dels presidents del F.C. Barcelona amb qui ha tingut el plaer d’alternar. En general, es tracta d’un tipus d’abraçada “socialment evolucionada, que destiŀla poder, intimidació i, per dir-ho d’una manera marxista, consciència de classe”, reflexiona l’autor. El cas de Josep Lluís Núñez, però, era un xic diferent. La seva manera d’encaixar aixelles i picar amb el pit era menys consistent, més estovada. Pàmies va tenir el plaer de provar-ho un dia, al restaurant Azpiolea del carrer Casanova. Amb la seva redacció, tan ben filada, la narració del moment és de caure a terra i rodolar.

Com indica el títol, Sergi Pàmies no és un culer en el sentit convencional. Va néixer i créixer a França, i no el van portar a Barcelona fins al 1971. Tenia 11 anys i, fins aleshores, només havia animat la causa del Saint-Étienne, lluny com es trobava de l’afició blaugrana. “Admetre que sóc un cas defectuós, i jugar-ho bé, m’ha permès establir complicitats amb el potencial lector”, explica Pàmies. El Barça és el seu equip d’adopció, i ni tan sols es considera antimadridista. “Això últim, reconec que deu ser una tara, perquè sembla que l’odi al Madrid hagi de venir amb el paquet”, rebla l’autor, amb un riure filós.

La idolatria, si s’administra com cal, serveix per muscular els mecanismes de la decepció de manera preventiva. Amb reflexions com aquesta, Pàmies va pebrant el bistec, banda i banda. “M’ha anat molt bé fer un parèntesi en el meu hàbit d’escriptor d’històries íntimes, prendre’m un temps de pausa”, diu. Fa tres anys del seu últim llibre de relats, 'Cançons d’amor i de pluja', i pot ser que a partir d’aquí la seva obra prengui un nou rumb. Esperarem. De moment, ens quedem amb la glosa d’un memorable canyardo a l’escaire de Roberto Rivelino, que demostra que en aquestes pàgines hi ha xili picant.

Confessions d'un culer defectuós
Sergi Pàmies
Empúries
165 pàg. 15,50 €