Sis rebels de Barcelona que cal que coneguis

Barcelona, 1973
‘Indigència’ és l’adjectiu que Galán troba per definir la situació habitual que han de patir els creadors que surten del camí marcat. El seu esmunyedís teatre performatiu s’intenta encabir en el calaix de sastre dels sempre ‘nous’ llenguatges de l’escena. Entre els primers actes de rebel·lia, la deserció de l’Institut del Teatre influenciada, sobretot, pel seminal teatre de Rodrigo García. “Si els elements del teatre són heterogenis, per què s’ha de partir sempre del suport escrit?”.

Paradoxalment, un text seu oblidat li ha obert la porta de la comercialitat gràcies al Lliure i Clara Segura: “M’ha emocionat molt arribar a tants espectadors amb 'Conillet', m’ha fet plantejar moltes preguntes”.

El seu present passa pel teatre comunitari de transformació social. Gràcies a Teixeira Coelho, creu que “la veritable democratització de la cultura no està en el consum, sinó en la redistribució de les eines de producció perquè arribin a tothom”. Vet-ho aquí, algú parla encara de revolució. –Manuel Pérez

Mallorca, 1972
Per a '1.000 m² de desig' del CCCB li van demanar una acció sobre el que trobés a faltar a l’exposició i ell es va endur els espectadors a voltar amb limusina per una ciutat que ha estat víctima del VIH. Al maig, al festival Loop, presentarà una lliçó d’anatomia poètica i barroca que porta per títol 'Cos social'.

En Joan es va formar com a pintor però l’interès per treballar amb diferents disciplines i mitjans l’ha convertit en el director d’orquestra de les seves performances. Vesteix de negre, com les seves accions: fosques, lleugerament indigestes i qüestionadores del rol de l’espectador. “El públic és el color negre, el primer gest que tinc en compte”, diu.

A la paleta del pintor se superposen més capes; hi ha el teatre de Beckett i d’Artaud, restes de filosofia i picades d’ullet a l’univers de la moda, des de l’artesania de Margiela fins a la contemporaneïtat que proposa Vetements. “A la meva obra hi pots entrar des de moltes portes, però has de saber com funciona el pany”. –Eugènia Sendra

Barcelona, 1979
És un corsari de l’oi!, amb la gorra Lonsdale calada i uns braços de mariner que impacten. Practica boxa, i es guanya la vida fent pírcings en una botiga de tatuatges de Parets del Vallès. Darrere el taulell, hi té un portàtil amb una fina capa de pols, i entre client i client es dedica a picar tecla, com una versió nostrada dels fantasmes del beat. “Jo sóc un inadaptat, ja ho tinc més que assumit”, explica.

Fa tres anys va publicar el seu primer llibre, 'Mars del Carib', una novel·la autobiogràfica que era droga dura. Hi explicava aventures tòxiques de tot tipus, i ens descobria els secrets d’una joventut extrema al barri de Sant Andreu, empalmant entre cases okupes i bars que a persiana abaixada encara mantenien l’activitat. “Em moc en el territori de la veritat emocional”, assegura.

El seu segon llibre ja està a la venda. Es titula 'Dies de ratafia', i hi apareixen dos paios que cuinen ratafia casolana. Entre moltes altres coses, esclar.–Josep Lambies

Barcelona (1971) / Buenos Aires (1975)
Avui, el rock i els tatuatges són un ingredient més del caldo primordial de la modernitat – aquell paio amb una torradora a la contracuixa que xarrupa cafè negre vestit de J. Cash– però reivindicar això el 2005 era molt diferent.

Quan els dijous eren els dijous i al club manava l’electrònica, en Madmax i el Sören es van inventar Nasty Mondays, una festa suïcida i a contracorrent: clubbing de rock, els dilluns a la mitjanit. “Ens van dir –recorda Sören– que no duraria ni dos dies”. I, afegeix Max, “no hi havia cap altra pretensió; va començar com a festa d’amics i portem dotze anys”.

Volien fer un club de rock “per a gent normal i noies guapes”, amb el seu univers personal (surf, skate, punk), desmarcats de la sordidesa asfàltica del heavy de barri. Ho van petar: “L’orgasme venia quan ens trèiem la samarreta. Dos tatuats embogits. Avui en porta Justin Bieber”, riu Sören. El següent pas serà convertir l’ oficina, el Nasty Garage, en el revers diürn: un lloc on fer una cervesa, un entrepà i 'flipar' amb els 'flippers'. –Ricard Martín

Badalona, 1977
No es coneixen gaires casos com el de Laura Crehuet, qui vivia en una masia a Santa Maria de Palautordera amb el seu company i la seva filla –ara en són dos– quan, amb 36 anys, va decidir liderar la seva primera banda de música punk, Les Cruet.

Tot i reconèixer que no es manté estrictament al marge del sistema, explica, amb naturalitat, que “tot just fa un any” que han instal·lat internet a casa. El motiu? “Ens ho reclamaven els professors de la nostra filla”. L’entrada en el món de la música l’ha portat a conviure amb certes contradiccions i tocar a llocs on se sent “estranya”, com el Primavera Sound: “Arriba un punt en el qual tu decideixes si hi jugues o no, i nosaltres ho acceptem sent conscients que tenim feines molt precàries i aquests extres ens ajuden”, diu.

En la filosofia de Crehuet hi ha una visió de la indústria musical que no difereix gaire de la de la vida, “res és pur, sempre està contaminat en diferents percentatges”. –Jordi Garrigós