Mina Hamada i Zosen a Sant Adrià
© German RigolMina Hamada i Zosen a Sant Adrià
© German Rigol

'Street art': Murals a gran escala

Parlem amb Aryz, Mina Hamada, Kenor i Cinta Vidal; quatre dels ambaixadors més prestigiosos de l‘'street art' de Barcelona

Publicitat

Què queda de la Barcelona de principis dels 2000, aquella ciutat que es va convertir en la capital mundial del muralisme? El pòsit d’aquells anys és divers, generós i traspassa les nostres fronteres, però corre el risc d’evaporar-se. Són molts els artistes urbans de primer nivell que tenen la seva base a la ciutat gràcies a la influència d’aquells anys. La majoria de la seva obra, no obstant això, ha marxat dels nostres carrers cap a festivals d’art d’altres capitals, on acaben pintant les grans façanes per les quals aquests creadors són reconeguts internacionalment.


“Tenim una escena riquíssima i ens sobra creativitat”, opina Aryz, un dels muralistes catalans més prestigiosos arreu del món, amb centenars de milers de seguidors a les xarxes socials. “El problema és que aquí pràcticament no hi ha recursos per donar suport al que fem”, conclou.


Avís per a navegants: no parlem de grafiti. La confusió entre aquest terme i l’'street art' és habitual i gairebé tothom els posa al mateix sac quan hi tenen poc a veure. Mentre el grafiti té un component intrínsecament il·legal i normalment es basa en lletres, el muralisme d’avui dia s’acostuma a fer amb permís i aposta per dibuixos, composicions i formes abstractes. De fet, molts d’aquests creadors reneguen de l’etiqueta d’artista urbà. Per ells, l’únic que tenen en comú és que pinten al carrer i poc més. “Estem definint un moviment només pel suport escollit on realitzem la nostra obra”, opina Kenor, reconegut muralista barceloní amb més de 30 anys d’activitat a les espatlles.


Aryz, Cinta Vidal, Kenor i Mina Hamada són de diferents edats i procedència, però tots han begut de l’escena barcelonina i desenvolupen bona part dels seus encàrrecs fora del país. “Ens valoren més a fora que aquí”, assenyala Hamada, “veiem com altres països europeus hi destinen molts més recursos”, afegeix.

Per realitzar aquest reportatge pràcticament s’han hagut d’alinear els astres: no ha estat fàcil enganxar els quatre artistes a la ciutat, acostumats a passar bona part de l’any dormint en hotels i pintant grans façanes amb el permís (i reconeixement) de les autoritats. Quan s’hi va contactar, un estava a punt de marxar al Japó, una a França, l’altre a les illes Canàries… Al final, però, tots acaben tornant a Barcelona.

NO T'HO PERDIS: Les millors exposicions de Barcelona

Aryz

(Palo Alto, 1988)

Provinent d’una família d’artistes, les seves grans composicions i una gamma cromàtica molt particular l’han convertit en un referent mundial.

Una casualitat (o la falta de recursos) va definir la gamma cromàtica amb què Aryz s’ha fet famós arreu del món. “Vaig començar a pintar fàbriques abandonades amb pintura reciclada que trobava a la deixalleria”, relata per telèfon mentre prepara la maleta per marxar a fer un mural al Japó. “Els colors que emprava, totalment aleatoris, van marcar la meva manera de pintar i van definir el meu estil sense que en fos conscient”.
Es va criar a Cardedeu, tot i que des de l’adolescència va aprendre del que veia als carrers de Barcelona. “Cada vegada que venia a la ciutat al·lucinava. Jo m’he nodrit de la riquesa que hi havia als nostres carrers”, assenyala. Tot i això, Aryz destaca el fet d’haver crescut allunyat de la ciutat. “El joc és molt diferent si comences en un poble”, assenyala, “saps perfectament qui viu a cada casa i no li pintes la façana a ningú”. Recentment va decidir compilar en un llibre ('Outdoors') els darrers deu anys d’activitat muralística gràcies a la qual ha fet la volta al món. La sorpresa va arribar quan va engegar una campanya de micromecenatge per pagar-ne l’edició: en poc temps va recaptar més de 115.000 euros.

Obra

Aryz va realitzar aquest mural, 'Príap i Demèter', a Granollers el juny del 2014. 

Aquest bodegó el va pintar l'abril del 2017, durant el Jidar Street Art Festival, a Rabat (Marroc). 

Mina Hamada

(Nova Orleans, 1981)

Va néixer als Estats Units i va créixer als carrers impol·luts del Japó. Volia ser autora de llibres infantils fins que el 2009 va veure a Barcelona un esprai per primer cop.

Després d’haver crescut al Japó, on tot està ben polit i ordenat, descriu l’arribada a la ciutat el 2009 pràcticament com una epifania. “Mai havia vist un esprai fins que vaig arribar aquí”, reconeix. “Vaig descobrir un nou món, no en tenia ni idea que hi havia tanta gent pintant murals pel món”.
Hamada tenia ben clar el que volia fins que va arribar a Barcelona. “Jo feia dibuixos, escrivia contes i poemes... el que volia era ser autora de llibres infantils”, explica amb un castellà amb marcat accent japonès. En principi venia a passar un any perquè la ciutat la inspirava i volia fer nous amics. Ja en fa 10 anys, d’això, i encara no ha marxat.
Hamada ni tan sols sabia que se’n podia viure, de pintar murals. Fins que el 2011 es va aliar amb Zosen, un artista urbà de Barcelona amb molts anys de trajectòria. A poc a poc van començar a col·laborar i a portar les seves formes planes i abstractes per diferents parts del món: Irlanda, Rússia, França, Itàlia, els EUA, Mèxic, l’Argentina, el Japó...
Abans l’obra d’estudi representava la meitat de la seva feina, ara pràcticament dedica tot el temps a pintar murals. “M’agrada pintar al carrer perquè és menys introspectiu”, comenta, “t’obliga a comunicar-te amb la gent”.

Obra

Mina Hamada va fer aquest mural al parc del Carmel (Barcelona) durant el festival Caminart, el setembre del 2016. 

Composició pintada per l'artista al centre de Long Beach (EUA) en el festival Pow!Wow! el setembre del 2017. 

Cinta Vidal

(Barcelona, 1982)

Pintava telons de gran format per a obres teatrals de companyies com Dagoll Dagom o La Cubana. Fa poc va fer el salt als carrers.

“Jo no vinc del carrer, com la majoria de muralistes, sinó que vaig aprendre el gran format al taller d’escenografia”. Es podria dir que la Cinta Vidal va fer el camí al revés que la majoria d’artistes urbans. Si molts van començar als murs i després van entrar a les sales i galeries, ella va iniciar-se de ben petita, amb només 16 anys, pintant telons teatrals al taller d’escenografia Can Castells. No va ser fins fa poc que va fer el salt al carrer i als festivals.
“Escassejava la feina per culpa de l’IVA cultural i vaig començar a fer obra petita pel meu compte”, recorda dels seus inicis en el muralisme, ara fa quatre anys. Va ser en aquell moment que li van proposar pintar la paret d’un local a Barcelona i el seu galerista va observar que tenia talent pels murs. Ràpidament la va posar en contacte amb festivals de 'street art' de tot el món i van començar els viatges: Hawaii, el Canadà, el Japó, Hong Kong…
Tot i que reconeix que gaudeix molt amb els murals, explica que darrerament s’ha centrat més en els quadres. “És molt físic pintar aquestes parets tan grans i tinc algunes lesions”, es lamenta. Tot i això, a l’abril té dos grans murals programats: un a Barcelona i l’altre a Cardedeu.

Obra

'Mudances' va ser una col·laboració de la Cinta amb Uriginal feta el març del 2016 a un mur situat als voltants de Montjuïc. 

'White Hong Kong' és un mural que Vidal va pintar a Hong Kong l'abril del 2018, en el marc del HK Walls Festival. 

Kenor

(Barcelona, 1976)

Des de finals dels 80 amb un aerosol entre mans. 30 anys després, segueix sortint cada setmana tres o quatre nits a pintar.

Ja fa 20 anys que Kenor va començar a allunyar-se de les lletres i del grafiti més clàssic inspirat en el hip-hop. “Sempre he escoltat música electrònica molt abstracta”, comenta aquest veterà de l’escena, “el ritme i les composicions de segells com Warp em van portar cap a la pintura abstracta”.
En aquell moment, Kenor era una rara avis. No pintava lletres, però volia seguir fent les seves acolorides formes geomètriques en suports il·legals com els trens de rodalia. “Llançava línies mentre vigilava a esquerra i dreta”, recorda, “vaig adonar-me que era molt gestual i senzill”.
El boom de l’'street art' a Barcelona el va acollir amb els braços oberts i van començar els viatges: els Estats Units, Colòmbia, Rússia, Polònia, Dinamarca, Finlàndia... “En aquell moment pintàvem per amor a la vida, però de cop ens van començar a pagar pel que fèiem”, explica.
Tot i ser un dels artistes més respectats, afirma que sempre mantindrà la connexió amb el carrer i la il·legalitat. “Jo em desvinculo de l’art urbà, no em sento part d’aquest circuit”, assegura. Per això, 30 anys després, segueix sortint tres o quatre nits a la setmana a pintar al carrer i a les vies del tren. “Em connecta amb el silenci, la nit, les olors... encara tinc la necessitat de dir que una part de la ciutat és nostra”.

Obra

'Gamma player' és un mural de 51 metres d'alt que Kenor va fer al barri de Sviatoshyn Raion, a Kíev, durant el 2015. 

El barceloní va realitzar aquesta obra durant el festival Polyhedric, que es va celebrar el 2017 a l'Hospitalet. 

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat