Empar Moliner
Proa.
208 pàg. 19 €
Contes que s’endureixen, com el formigó. Així són la dotzena de relats d’Empar Moliner que formen el recull Tot això ho faig perquè tinc molta por, guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda. Aquí l’escriptora catalana pasta paraules servint-se de les bones eines del guixaire: gaveta, paletí, planxa d’estucar i una bona rasqueta. El resultat són narracions que tot i no començar mai toves, com la plastilina, sí que es van endurint a mesura que avancen. I quan posen el punt final, sovint després d’un gir que les tanca bé, ja són formigó: per sòlides i per dures. Tan dures com l’ànima dels protagonistes: la majoria perdedors que viuen un moment difícil i van cap a un moment més difícil encara. Dones que s’enamoren de qui poden i no pas de qui volen. Dones que van atabalades per dins. I dones i homes insegurs que després d’ajudar mostren la seva cara més roí. Els sacs de ciment que l’escriptora fa servir són els de la por, les renúncies, la buidor i, sobretot, els de la necessitat que t’estimin. I aquest ciment està pastat amb detalls i amb humor. Moliner, que és una bona observadora i una bona narradora, sap que la veritat està en els detalls –les vuit síndries de l’exercici de matemàtiques que compta la nena, el serrell airós de poni del Miquel Obrador– i que l’humor pot ser, a part de broma, un recurs seriós per fer front a la realitat.
Proa.
208 pàg. 19 €
Contes que s’endureixen, com el formigó. Així són la dotzena de relats d’Empar Moliner que formen el recull Tot això ho faig perquè tinc molta por, guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda. Aquí l’escriptora catalana pasta paraules servint-se de les bones eines del guixaire: gaveta, paletí, planxa d’estucar i una bona rasqueta. El resultat són narracions que tot i no començar mai toves, com la plastilina, sí que es van endurint a mesura que avancen. I quan posen el punt final, sovint després d’un gir que les tanca bé, ja són formigó: per sòlides i per dures. Tan dures com l’ànima dels protagonistes: la majoria perdedors que viuen un moment difícil i van cap a un moment més difícil encara. Dones que s’enamoren de qui poden i no pas de qui volen. Dones que van atabalades per dins. I dones i homes insegurs que després d’ajudar mostren la seva cara més roí. Els sacs de ciment que l’escriptora fa servir són els de la por, les renúncies, la buidor i, sobretot, els de la necessitat que t’estimin. I aquest ciment està pastat amb detalls i amb humor. Moliner, que és una bona observadora i una bona narradora, sap que la veritat està en els detalls –les vuit síndries de l’exercici de matemàtiques que compta la nena, el serrell airós de poni del Miquel Obrador– i que l’humor pot ser, a part de broma, un recurs seriós per fer front a la realitat.