La Sagrada Família te l’has de mirar de lluny, des del xamfrà de Marina amb Provença, resguardant-te els ulls amb la mà, com si t’emprenyés el sol. Si no, la imatge resulta torbadora. El temple expiatori em sembla una obra recarregada i grisa, però això és tan personal... Jo sóc de colors i corbes com les d’Antoni Gaudí a la Casa Milà, d’edificis singulars perquè sí, com el de Sant Antoni Maria Claret, 110.
Està recobert de gressite de color blau cobalt, i s’eleva sinuós cap al cel com si fos una piscina. Podria badar estona davant de l’edifici d’habitatges de l’arquitecte Mario Catalán Nebot, una rèmora dels anys 70 que Lluís Permanyer va destacar com una de les obres més lletges de La Barcelona lletja (Àmbit). Se sap poca cosa de l’arquitecte: va morir amb 44 anys després de signar l’edifici futurista del carrer de València, 384, una altra obra considerada abominable.
La ruta continua carrer de Sardenya avall. Pel camí topo amb locals encantadors i autèntics, com els Tallers Corominas (Sardenya, 392), dedicats a peces i construccions mecàniques des del 1930, i la Bodega Iturre, on l’amo ens emplaça a fer pintxos el cap de setmana. No em tornaré a aturar fins al temple déco que durant anys va allotjar la fàbrica Myrurgia (Mallorca, 351). M’agrada la simetria, l’horitzontalitat i l’elegància freda que desprèn l’obra, que va ser projectada per Antoni Puig i Gairalt el 1930 i va obtenir un dels premis arquitectònics de l’Ajuntament. De fora sembla conservar part dels detalls originals (atenció a la tipografia de la façana), però llegeixo que l’interior de l’edifici propietat de Puig, ara llogat a HUSA, ha experimentat modificacions.
M’allunyo de la Sagrada Família, acabo als Encants Nous (Dos de Maig, 225) i m’hi perdo com Teseu al laberint del Minotaure. N’hi ha per a això i per a molt més: són 8.000 m² de passadissos i locals, alguns de tota la vida com els antiquaris o la merceria Paquita, i d’altres nous inquilins, com la botiga de joguines per a nostàlgics Tannhauser. Les galeries es van construir als anys 50 –van ser de les primeres de Barcelona– i, malgrat el punt decadent, són un eix que malda per sobreviure. Al punt del migdia, i entre setmana, hi trobes veïns de les escales contigües en trànsit i clients que busquen oportunitats, estris de ferreteria o plantes medicinals.
Segueixo pels carrers de Jaume Xifré i Freser fins a arribar a l’antiga fàbrica Costa Font (després hi aniria a parar l’Alchemika). Francesc Mitjans en va ser l’autor als anys 50 i Oliveras Boix Arquitectes va transformar el conjunt en equipaments. El més lluminós, la Biblioteca Camp de l’Arpa (Indústria, 295) presidida pel rètol d’Alchemika, i el record als pals de fregar Mik.
Discover Time Out original video
