La Claudia ens recull a l’estació del Baixador de Vallvidrera, per la sortida de les Planes, just on comença el barri de Mas Sauró, nascut a principis del segle XX al voltant de la desapareguda masia de Can Sauró, i avui format per un conjunt d’uns 160 habitatges en el qual el disseny minimalista conviu amb casetes humils de colors vius i nans de pedra. Després d’omplir-nos de cafeïna i fuet sota el sol hivernal de la terrassa del bar A l’Aire, enfilem el camí del Pantà de Vallvidrera, primera parada prevista. Abans d’arribar-hi, però, ens aturem davant del que sembla l’entrada a un túnel, envoltada d’heura. És la Mina Grott, una galeria excavada el 1856 per dur l’aigua del pantà de Vallvidrera a la vila de Sarrià. Més tard, el 1908 s’hi va instaŀlar un trenet elèctric amb 80 bombetes de colors que recorria el trajecte des de la boca inferior de la mina –a prop de peu del funicular– fins al pantà, on els burgesos de la ciutat anaven a esbargir-se.
A quinze minuts amb ferrocarril, sortint de la plaça de Catalunya, hi ha alzines, roures, falgueres centenàries, ànecs collverds i mallerengues, entre altres centenars d’espècies que la majoria de barcelonins assenyalem amb els noms de planta, arbre i ocell. La Claudia Yagüe, educadora ambiental, se’ls sap gairebé tots i ha acceptat fer-nos de guia pel vessant d’ombra de Collserola, a nosaltres, ignorants, que hem oblidat que la fulla de roure és la que té forma de núvol; un coneixement bàsic que s’adquireix al parvulari.
