Passejada Sant Gervasi

Una passejada terrorífica per Sant Gervasi

Un recorregut entre els fantasmes i arquitectura inquietant de la zona alta

Publicitat

Aquest recorregut ha de començar sí o sí a la Casa Usher, una de les llibreries de nova fornada que animen la zona alta, un temple de trencadís consagrat al corb de Poe i altres petites icones de la literatura de terror. Queda al número 79 del carrer Santaló, una mica per sobre de la perdició etílica del Gimlet, d’una residència d’estudiants que quan el sol desapareix fa pensar en els morts de 'Cherry Falls' i de la mítica piscina femenina on Jacques Tourneur s’ho hauria passat pipa.
Són les set de la tarda d’un dia d’hivern. A l’església del carrer Sant Elies hi ha un capellà amb sotana verda fent missa de vespre. Els cants se senten des de fora, amb un eco de capella i ciri encès, sota un rètol gravat a l’entrada amb lletra de pal, 'Caritas est vera, deus ibi est'. Començo a tenir la gola encongida com un pinyol de préssec.

Em proposo caminar per Sant Gervasi de nit, i amb fred. Perquè sé que no hi ha una ànima, i pocs bars em donaran refugi. Enfilo per Santaló. Hi ha cases amb vitralls esgrogueïts enceses amb llums de baix consum que semblen làmpades de petroli, per alimentar les nostres sinistres fantasies. Arribo a la Via Augusta i giro per Tavern, guiat pel cartell d’un bar senyalat amb tres lletres taronges, un pub anglès de vidres fumats i amb un guerrer visigot de forja en un dels finestrons, arpó en mà, com en les tasques marineres de Nantucket. Un rastafari fa de guardià, i em tira el fum d’un porro a la cara per animar-me el passeig.

Publicitat

Faig una volta en espiral i em trobo a Brusi, un carreró sense gaire història, amb tàpies a banda i banda per on surten vòmits de branques pelades. Les cases tenen patis sense fanals, que sota el raig de lluna plena semblen territori per a l’home llop. Em fico pels jardins d’Enric Sagnier, on hi ha la casa pairal de l’arquitecte, mort des de l’any 1931, que encara conserva el caminet senyorial, sembrat amb castanyers d’Índia, alzines, acàcies i pitòspors, una espècie vegetal d’allò més vulgar, tot i que sobre paper em sona a criatura licantròpica. Vorejo la casa per l’escalinata del darrere i arribo a Copèrnic, on l’únic que puc dir és que hi ha una dona pasturant tres foxterriers pacífics i educats.

Publicitat

Segueixo per Pàdua, passant per unes construccions dels anys 60, sense balcons, amb rajoles grogues i blanques en el tram de separació de pisos. Una casa cantonera, al xamfrà amb Saragossa, amb estampat de filigranes taronges, marca el punt en què el barri es talla al trànsit. Torço per Septimània, on les construccions encara fan més por. Sobretot la primera, que és baixa i amb un magnolier rere el reixat d’entrada. Amb prou feines té unes quantes finestres traçades a l’atzar, aquí i allà, aprofitant els pocs pams despullats d’una planta emparrada en estat cadavèric. Tot és massa lúgubre, potser hauria d’haver segut al Gimlet, abans de passar per la llibreria, per agafar forces. A Vallirana hi ha una mica més de moviment. A l’altura de la plaça Sant Joaquim, hi ha un frankfurt sense pretensions amb un mural de plats combinats obrers, amb molt d’ou ferrat i seques. Acaba amb una corba dantesca, que es bifurca entre el passatge Mulet i la desembocadura a Balmes, on un anunci d’ortopèdia escandalós fa que la fantasia

Publicitat

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat