Bar d'El Corte Inglés

Poseu-vos les mans al cap, si voleu: avui no escriuré sobre cellers amb solera ni cocteleries. Avui ressenyaré un bar molt especial, repudiat per ser la corona d’un dels edificis més lletjos –per dins i per fora– de Barcelona: El Corte Inglés de la plaça de Catalunya, el temple de consumisme compulsiu que ens regula les estacions. Aquest bloc massís de grisor és cec: no té finestres, no fos cas que el comprador notés el pas del temps en el canvi de la llum i se n’anés abans d’adquirir uns mocassins.
El bar que ens ocupa, sí que en té: un enorme finestral allargat com el visor del casc de Robocop, un mirador privilegiat del centre de la ciutat que agafa del mar al Tibidabo i Montjuïc allà al final, que diria en Ramonet Faura. A l’hora de la posta del sol la vista és espectacular, insòlita. Aquesta és una de les dues característiques que fan d’aquest bar un gran lloc. L’altra és l’ambient: per arribar-hi has de creuar TOT l’horror, via escales mecàniques –el descens a l’infern de Dante es queda curt– o en ascensor –ojos que no ven, corazón que no siente: molt més recomanable–, i un cop dalt, et trobes de cop i volta en una mena d’aeroport dels 70, amb una concurrència del tot estrambòtica i imprevisible: estrangers despistats, clients del monstre, cambrers dels de tota la vida i espies. Sí: espies. Segur. El local és car però és el lloc perfecte per intercanviar maletins: ningú no et veu, ningú no et coneix, a ningú no li importa amb qui parles, qui ets o què fas. Anonimat total i una gran panoràmica: i tot, enlairat sobre el melic de Barcelona. Ideal per maquinar revoltes, atracaments perfectes o començar a escriure una novel·la.