És una cantonada d’aquelles que tenen solera: davant del mercat de l’Abaceria i al vèrtex de dos senyors carrers (Travessera de Gràcia i Torrijos), el Cafè di Pietro està molt ben situat. Amb això n’hi ha prou? Ni parlar-ne! Només cal mirar establiments cèntrics a més no poder on l’ambient és tan fals i gèlid que fa feredat posar-hi els peus. No, aquest no és el cas del Cafè di Pietro, que sembla que sempre hagi d’estar regentat per gent maquíssima.
Els darrers anys se n’encarregava en Raúl –heavy, somriure franc i entrepans boníssims–. Quan se’l va voler traspassar, què millor que un client conegut amb empenta? Un parell de jovencells del Carmel i la Font d’en Fargues, en Quim i en Guillem, van decidir embrancar-s’hi i, després de fer una posada a punt, el van tornar a obrir, renovat, aquest novembre. Mantenen l’Estrella Galicia a 1,60 la canya i hi afegeixen la doble malta Red Vintage i la 1906.
En Pol, tot entusiasme i simpatia, m’explica que el millor de treballar allà és que hi passen mil personatges entranyables, ells els anomenen ‘clients vips’, com l’Eugeni i la Maria, que hi vénen des del primer dia i sempre els tracten com a reis, o en Ramon, que ven mitjons a la plaça i si et descuides es posa a cantar i fer palmes. Per menjar tenen, per exemple, l’entrepà Germinal (dedicat al propietari del bar, que és un sol) de pernil salat, brie, melmelada de tomàquet o mel, o els ‘oros i bastos’ que prepara en Quim (poma amb anxoves). Al matí hi sona jazz i al vespre, bona música en general –James Brown, The Who, els Stones–. El cap de setmana és ideal per fer-hi el vermut, perquè el sol hi peta que és una delícia.