Cafè del Sol

Com posar-li Pere al fill d'algú que es diu Pere. Així les gasta el Cafè del Sol. No cal córrer riscos innecessaris quan ets el rei d'una plaça on el sol sempre et va de cara, els plataners et llepen les finestres amb les seves fulles i els gossos borden de felicitat. El Cafè del Sol és un emblema de la Gràcia de casa antiga i torreta, d'aquell barri que ja es fon desorientat en una novel·la de la Rodoreda.
Va ser un dels primer bars d'aquest famós quadrilàter i des de llavors, que viu distret pel so d'uns flautistes de Hamelin rastafaris. Els gossos s'arreceren al llindar de l'entrada amb la confiança d'aquell que s'agita al vell sofà de casa. El Cafè del Sol, a canvi, estén generós la seva terrassa de cadires metàl·liques. Dia i nit, parada i fonda de nois que parlen urdú menys quan xiuxiuegen a l'orella: cervesa, cervesa.
Si no estàs interessat en l'amenaça de l'estiu, l'interior del bar guarda l'aspecte d'una catedral gòtica, fresqueta i recolliment per als enemics del sol. No hi falten la barra de marbre i la cafetera, taules, cadires i alts tamborets per llegir el diari, en acabat de dinar. Sota el llum de fluorescents, el rètol repetit de l'entrada cobreix l'última paret. No ha perdut el color de tapís de billar que em du de viatge a una època llunyana en la que els senyors t'oferien un mocador sempre planxat.
Ara ja no hi ha qui t'eixugui les llàgrimes i surt pels altaveus una música disco que creu que el romanticisme és tenir molt poc espai entre els congèneres de la barra.