Chapeau, és a dir, barret en francès. Tot i que els francesos utilitzen el terme com a felicitació, per fer referència a una cosa feta a la perfecció, sorprenentment bo. L’adaptació es deu a la reverència que els antics cavallers feien per honrar una dama quan sortia al seu pas. Chapeau és el nom del restaurant on abans hi havia l’elegant La Vaqueria, que durant anys Ignacio Ribó va animar com a piano-bar, i que també va ser el primer a habilitar un espai per a fumadors aïllat de la sala.
Aquest espai segueix vigent com a club de fumadors i és un dels valors destacats del nou establiment. Chapeau! a la francesa és el que hauríem de dir als nous propietaris del restaurant: per la nova decoració, per l’ús intel·ligent dels espais magnífics del local, pel servei curós i gens enganxós, i per una direcció de la sala que porta amb exquisidesa parisenca l’Alexandre Morais, que també s’ocupa de l’extens celler, amb més de 70 referències, tot i que amb alguna llacuna com la poca presència de vins de la terra.
La cuina és tradicional, amb tocs moderns i alguna picada d’ullet ben aconseguida a la cuina francesa, com la bullabessa marsellesa o els tàrtars de filet o de tonyina vermella d’Almadrava preparats davant el client i al seu gust. Vam començar amb una ensalada russa i pernil ibèric de gla, i no vam poder deixar de tastar i aprovar la sopa marsellesa i els ous de sempre de La Vaqueria, avui anomenats, òbviament, Chapeau. Bons peixos frescos i salvatges, i excel·lents entrecots, que en aquesta ocasió eren al menú diari.
L’entrecot de la carta es pot sol·licitar amb salsa borgonyona o Café de Paris i també està molt ben aconseguit. De la cuina surt també una rebosteria casolana de qualitat (finalment algú s’anima amb el lemon pie en aquesta ciutat!) i una fusta de formatges ben seleccionats i encara més ben afinats. Quan acabin l’àpat, els fumadors poden prendre el cafè, copa i puro en l’apartat, molt còmode i elegant, del Club Epicur.