Cientoocho

Les millors carxofes que he menjat a la meva vida han sigut les d’un restaurant del Trastevere anomenat Rómulo. D’aquella experiència n’han passat vint anys, i de carxofes n’havia vist de tot tipus però cap de tan saborosa com aquella de l’altre costat del Tíber fins que, miraculosament, quan era negra nit i em delia per tornar a casa per seguir veient The good wife, vaig anar a petar a un bar restaurant anomenat Cientoocho.

Només per les carxofes, val la pena trepitjar el local capitanejat per Àngel del Campo. Obertes com una flor i amb un toc de sal, proposo canviar les roses de Sant Jordi pels seus cors de carxofes confitats en oli i a la planxa. Disposat a tastar diverses coses, em van agradar les croquetes fetes a casa de pernil ibèric, pollastre i menta, i el caneló cruixent de cua de bou, encara que recomano canviar l’ordre del tast i menjar abans el caneló que la croqueta per no esmortir el gust subtil de la carn gelatinosa del Bos primigenius taurus.

Però, en canvi, em vaig equivocar amb l’elecció dels calamarsons farcits de fruits secs i guisats amb la tinta i oli d’espinacs. Eren bons, però no aportaven res a una experiència que fins als calamars havia sigut prou sorprenent. Mirant la carta, crec que ho hauria encertat més demanant unes cocotxes de lluç al pil-pil d’algues, o, per seguir interpretant el paper de caníbal, escollint o un centre de llom de vedella de Girona a la brasa o una hamburguesa de vedella, foie gras, ruca i ceba confitada.

Vaig acabar l’àpat amb un Strudel de poma singular i la sensació d’estar en un indret que encara s’ha de definir. Té una carta prou golosa per satisfer un comensal exigent, però a l’estètica del Cientoocho hi sobra un punt de bar que li treu la seriositat que es pretén amb una carta de restaurant amb estovalles i ganes de trobar un lloc a les guies. Si no és així, recomano que revisin els preus.