El Massimo és un restaurant italià situat a les altures de la ciutat. Sempre que passava per la via Augusta i el veia, pensava d’anar-hi. A la vida, els deutes pendents són com un plat dur de pair durant la digestió i finalment vaig decidir anar-hi un migdia dominical. Havia sentit que el Massimo és un restaurant molt apreciat per certa burgesia catalana, més del sector constitucionalista que del sector sobiranista. I després de tastar alguns plats de la carta, vaig confirmar allò que sempre he pensat: l’èxit econòmic no va lligat a l’exigència del paladar.
Al Massimo no s’hi menja malament, però tampoc s’hi menja millor que a casa i el preu és excessiu comparat amb altres indrets italians. Al cap em ve el gran Piccola Cucina Italiana, a Sant Cugat del Vallès. El millor de tot va ser la mortadel·la que vaig prendre, un embotit que en algunes llars és considerat un embotit de pobres. Pel que fa a la meva selecció, de primer vaig demanar un carpaccio de carxofes que no tenia cap misteri. Esperava no sé què, potser unes carxofes marinades com les fan a Itàlia, i em varen portar uns cors de carxofes crus amb parmesà i ruca. Les carxofes, això sí, eren d’allò més tendres. I després d’una eternitat, em varen servir uns 'spaghetto ricci', el nom que rep una pasta amb garoines en què, lamentablement, el gust de l’invertebrat marí quedava reprimit per l’excessiu gust de tomàquet.
Tots sabem de les magnífiques propietats del tomàquet, però en el cas de la recepta actuava d’assassí d’unes garoines que al mar haurien tingut una utilitat més gran per a la biosfera. Per cert, els meus companys de taula varen demanar un rissotto astice, recepta on el llamàntol és el rei, i també tenia gust de tomàquet. Per postres, un gelat de coco que no tenia gust de tomàquet. No sé si va ser per l’aigua San Pellegrino, pel got de vi, pel preu del tomàquet o pel cost del lloguer que, al final, la factura va ser un pèl excessiva. Llàstima de diumenge.