El problema dels sibarites, majoritàriament, és la butxaca. Comptades vegades totes les exigències del plaer poden veure’s satisfetes. I això només passa en llocs ‘estranys’, si no del tot exclusius.
És el cas del M.I.n.E., on Martín Parodi preconitza i porta a nivells exquisits una cuina que és un homenatge a la cuina catalanofrancesa (les dues Catalunyes). Aquest petit prince de la cuina, vingut de lluny, molt lluny –de la pampa humida i el sol naixent–, proposa diàriament un menú de 15 euros (i suplements) que, si existís un premi al menú del migdia, per preu i qualitat concordants, se l’enduria segur.
La carta, la més sol·licitada de nit, és d’allò més interessant. I el resultat, que pren forma amb molt bon gust en els plats, és absolutament únic (Parodi és capaç de sorprendre amb plats tan afusellats a Barcelona com la croqueta: aquí la fan de pollastre tenduri). El nostre menú va consistir en una obertura amb el pa que confecciona cada dia i una passata di pomodoro amb un bon oli d’oliva. Per entretenir, una mantega amb olivada que en aquell pa i amb vi rosat de la casa és per llepar-se’n els dits. Els nyoquis farcits de gorgonzola van ser superbs i el caneló d’espinacs amb nous no es va quedar enrere. El ronyó de xai a la brasa amb chutney de verdures recorda alguns plats del vell i desaparegut mercat parisenc de Les Halles. Òptim el foie gras mi-cuit artesanal amb peres fresques confitades, i també tots els arrossos proposats al menú i a la carta, així com les carns i els peixos.
El farcellet d’ànec, la cuixa confitada amb la salsa resultant de la reducció dels seus ossos, provoca llàgrimes de plaer. Entre les postres, totes casolanes –atenció al flam–, destaca la ganache de xocolata, superba. Martín ara mima més els seus vins i es poden escollir en una tauleta tàctil, des d’on s’accedeix clarament a tota l’oferta del petit gran restaurant de Sants.