Vaig conèixer l’Isidre als anys 80, quan era un jove cuiner amb ganes de menjar-se el món. A les ràdios angleses sonaven les cançons de The Smiths, i a les catalanes, El Último de la Fila. Em refereixo a Isidre Soler, el xef del Tram Tram.
La primera que em rep és la Reyes Lizán, l’encarregada de la sala i cap dret d’un animal bicèfal anomenat Tram Tram. Ens saludem amigablement, em diu que l’Isidre està mimant els fogons, ens preguntem pels fills, pel present i molt poc pel futur, i m’assec a taula disposat a passar-m’ho bé. Remarco el preguntar poc pel futur, perquè, des de fa cinc anys, Brussel·les ens diu que el futur va ser ahir.
Dubto entre escollir la terrina de cap de bou amb salsa ravigotte amb amanida, o una crema Parmentier de trufa, ou de corral i aire de fetge gras. La Reyes em proposa una solució salomònica i faig mig de cada. La terrina de cap de bou és fantàstica per a qui, com és el meu cas, li agradi una textura tan especial. I de la crema Parmentier de trufa no en diré res perquè encara salivo i no puc parlar. Si fos un submarinista golós, m’agradaria submergir-me en mars de Parmentier trufada. L’ou de corral i l’aire de fetge gras serien l’oxigen.
De segon demano una tripa de bacallà a l’estil de Santamaria. Una exquisidesa subtil que serveix per reivindicar la memòria d’un cuiner enyorat i necessari. Per a qui no l’hagi tastat mai, li recomano un viatge exprés fins al barri de J.V. Foix recitant antics versos del poeta: “És quan dormo que hi veig clar, foll d’una dolça metzina, amb perles a cada mà visc al cor d’una petxina”.
El Tram Tram és un restaurant on s’hi ha d’anar amb gana. Jo vaig arribar-hi delirós de gaudir de nou de la cuina de l’Isidre, i vaig acabar l’àpat amb un suau gelat de coco pensant de tornar-hi aviat. Qui vulgui menjar de menú, pot fer-ho per 23 euros magníficament justificats.