L'arrós negre
Amb carxofes i calamars, té les virtuts euforitzants que se li suposen, i no té res a envejar a llocs amb més reputació arrossera. És en un menú on, per 25 euros, s’inclou cava reserva i pica-pica de la casa.
Els Ocellets és un lloc familiar. Molt. Diuen que et volen fer sentir com a casa. I no ho diuen per dir: hi ha coses que no es poden fingir. Xavier Rodríguez, el propietari (foto), reparteix petons, abraçades i carinyus tan a tort i a dret com els valencians simpàtics reparteixen reis o primos. Un afecte que ara s’ha convertit en eufòria: aquesta institució popular de la ronda de Sant Pau acaba de complir 30 anys de vida, que es diu aviat. Els habituals ho saben, i això sembla –és– una festa.
El germà petit ja és gran. Els Ocellets va néixer l’any 1984 com a apèndix de Can Lluís, desbordat d’èxit a l’ombra del carrer de la Cera. “La idea inicial era agafar tots els grups que no cabien a Can Lluís”, explica Rodríguez. Però a les poques setmanes d’obrir, van veure que allò “tenia autonomia, que amb la inèrcia pròpia ja omplíem”. Lluny de replicar la cuina del seu germà Ferran –encara que comparteixin clàssics, com les costelletes de cabrit arrebossades o els cervellets a la romana–, Xavier va optar per una línia “menys de guisat clàssic, més actual”. Aquesta és una afirmació que cal agafar amb pinces en un restaurant on fa 30 anys que la política és “millorar i mantenir allò que funciona i eliminar allò que no funciona”, explica l’amo.
El producte fresc (molt bon peix i marisc) ha salvat aquesta cuina de la fossilització folklòrica: això no és la cuina de la iaia –sigui el que sigui–, sinó la d’un senyor maduret amb un punt de gosadia que es manté en molt bona forma. Fan el que fan i ho fan molt bé. Entrants com el carpaccio de morro de bacallà, deliciós, estival, amb tot just un xic de tomàquet natural i herbes, o un foie gras a la sal de collita pròpia, que mariden amb un gotet de moscatell, són exemples de la seva filosofia: la de donar de menjar molt bé per un màxim de 30 euros. Els Ocellets pot oferir mitges racions, però no és un lloc de tapes: és un senyor restaurant on proletaris, bohemis i empresaris s’entaulen. I on sovint rematen la jugada amb mig quilo de mitjana de Girona (19,90 €) o un arròs de muntanya. “Fem servir la mateixa carn i peix a carta i menú”, expliquen.
Pregunto si no és un problema tenir com a competència, a 30 metres, ton germà. Respon sense parlar, Ferran Rodríguez, que entra de cop i l’abraça. “Res de competència. És com tenir al costat de casa un pare, un germà gran i un consultor”, exclama. Cadascú té la seva clientela, però quan un parroquià els fa el salt per l’altre, suplica que mantinguin el secret.
