El Grup Iglesias (Rías de Galícia, Cañota, Espai Kru) ha obert una 'pulpería' moderna i amb centre d'interés: Bobo Pulpín és un personatge familiar amb aires de 'muppet', un pop pirata que es va escapar de la carta del Cañota per viatjar per tot el món (i s'ha tematitzat en un espai amb figures gegants i mapes i records inventats, en una sèrie de tele i en vermuts i llaunes i llaminadures, tot un món de marxandatge al voltant de l'octòpode.
Els viatges del pop passen per receptes curioses i molt encertades: pop a la coreana (amb kimchi i cogombre), a la xinesa (amb salsa agredolça i bambú), a la peruana (amb pà amb tinta i salsa 'anticuchera'), mexicana (amb costellla i mole) i un impecable pop a la gallega, esclar. També hi han tapes marca de la casa i el seu magisteri: com una impressionant croqueta de pernil ibèric o una empanada gallega 'top'.
Juan Carlos Iglesias va fotografiar el peluix de Bobo Pulpín a finals de novembre del 2014, retallat a la finestreta d’un avió mentre sobrevolava els Andes. Ho va recordar –li ho van recordar– el dia de l’obertura del restaurant. Llavors no sabia què en faria, del ninot blau nascut a la carta de la Cañota, encara que el que viatjava al seu costat sí que té clar que ja li va parlar d’un establiment que acolliria el personatge.
Aquell desvari, en què no va influir l’altura i la falta d’oxigen, s’ha concentrat en un espai temàtic amb figures gegants i mapes i records inventats, en una sèrie de tele (de pròxima emissió), en vermuts i llaunes i llaminadures, marxandatge al voltant d’un octòpode que de ximple no en té res. El pop és llest, llestíssim, fins i tot amb dues potes menys. El Pulpín en té sis: “És veritat. Amb vuit se’ns complicava el dibuix”, reconeixia Juan Carlos.
Durant els primers dies, Juan Carlos, Borja i Pedro, el trio Iglesias, han desplaçat pesos pesants de l’equip (Ever Cubilla i Rafa Morales) a la casa del pop, que defensaran en solitari Daniel Aguilar (cuina) i Mario Popescu (sala). La situació és immillorable –darrere la catedral: és el que toca a uns paios amb el cognom Iglesias– i els plats parteixen d’una pulpería per endinsar-se per camins desconeguts. Cuina viatgera, naturalment, com correspon al personatge (amics i còmplices l’han estat fotografiant en diversos destins), pirata i divertida. La construcció d’una icona seria ridícula si darrere no hi hagués un bon fons gastronòmic.
Cinc versions polposes, de les quals en vaig tastar tres. Sensacional la coreana (kimchi i cogombre), curiosa la xinesa (salsa agredolça i bambú) i a meditar la visió peruana –en entrepà negre– no perquè no fos bona, sinó perquè la salsa 'anticuchera' sotmetia el pop fregit. Canyes de cervesa fresca i vermut Iris, que De Muller els envasa.
Cansalada en adob, anxova amb una gota d’alfàbrega; inoblidable espàrrec blanc amb maionesa d’ají; impressionants l’empanada de tonyina i la croqueta de pernil ibèric. L’espiral de botifarra, amb ceba, mostassa i soja, estava massa salada. Les aletes de pollastre cobertes amb xili chipotle, per llepar-se’n els dits, i bufar. Postres per compartir: lingot de xocolata i merenga de llimona. No s’ha de deixar passar la fruita ‘a deshora’ en almívar.
Com s’ha dit, el pop és llestíssim. I encara que només tingui sis potes (o dues mans i quatre potes) es multiplicarà. I encara més. Els Iglesias s’han associat amb els Messi, amb els quals obriran al número 86 d’Enric Granados un restaurant de nom esgotador, Bellavista del Jardín del Norte, a partir d’ara, Bellavista. “Hem aconseguit el domini Barcelona. Estem molt contents. Serà uns del primers restaurants a tenir-lo”, explicava Juan Carlos. Segueix llançant mans, o potes. Sí, el pop és llest, llestíssim.