En una ciutat en què un hoteler munta el millor museu privat d’art egipci d’Europa, no és estrany que un reconegut interiorista com Beriestain creï un restaurant unit al seu concept store. Si els egipcis buscaven la vida eterna mitjançant la momificació, l’objectiu de la cuina és buscar la vida eterna de les bèsties sacrificades mitjançant la memòria del client.
Com és d’esperar, la decoració del Café Jaime Beriestain és molt acurada i sembla més un cafè per a residents de l’exclusiu barri londinenc de Hampstead que un restaurant. Però res no s’entendria sense una clientela conformada per aquella gent que gravita en el concept universe de l’interiorista. Res a dir, però estic segur que si es fes el referèndum sobiranista en aquest espai exclusiu, el no, no i constitucionalment no, guanyaria per golejada. Però el Beriestain és tendència, i la tendència crida l’atenció de qui no té la fidelitat com a ideologia.
Jo, que en la vida tinc els interiors molt desordenats, hi arribo amb uns amics. Seiem en una taula sense estovalles i, de seguida, rebem les amabilíssimes recomanacions de Beriestain, un xilè resident a Barcelona. Amb la carta a les mans, el propietari ens diu que l’elecció dels plats és resultat dels seus gustos culinaris i, per portar les dèries gastronòmiques a la panxa del clients, ha contractat Pedro Salinas, antic xef del Mont Bar.
L’oferta és variada, amb receptes lleugeres, cuinades amb productes amb denominació d’origen, i algunes d’aquestes lleugereses formen part de la seva memòria gustativa. La sopa de ceba de l’àvia Sofía la deixem per a un jorn més fred. Finalment, ens decantem per compartir uns plats.
El millor són els nyoquis i les croquetes de pernil, i les patates pijes són bones i pijes per uns contorns que semblen tallats per un cirurgià plàstic expert en Botox, però hem tastat millors tàrtars de tonyina. Pel que fa al wok de kinoc, és natural i lleuger.
Acabem el dinar tastant un bon tiramisú, una pannacotta i un saborós gelat de pistatxo, penúltima estació d’un viatge que acaba amb uns gintònics fets per un bàrman que ens va servir com a punt de partida uns magnífics pisco sours. Un bon introit per començar una trobada que va acabar com la millor de les nostres joventuts. Fa gairebé trenta anys que tenim vint anys, i a la vejez viruelas.