L’arròs, pels catalans, pot ser somnífer i monolític: una cassola com una roda que t’endrapes després d’una amanida i et deixa grogui fins a les set. I sempre és notícia que un valencià faci arròs aquí: un exemple d'això és el Cruix, del castelloní Miquel Pardo (cuina) i Carlos Rodríguez (de Valladolid, sala i vins). Obert el 2017, Pardo explica que després d'anys treballant en Michelins li venia de gust crear un lloc on menjarien els amics. Com a bon valencià, el que més els uneix és la paella al centre, la cerveseta, la diversió i la curiositat. Com l’obús de la cançó –sona rock castís sense manies–, esclata en una carta de platets/platassos difícil d’oblidar.
Cruix fa cuina popular estudiada en alta gastronomia i és tota una institució, ja. Pardo no ha volgut que la paella sigui un destí final per se sinó un plat important, i ha disposat com a oferta única dos menús de degustació de deu passes que és per treure’s el barret. I que sempre, sempre, finalitzen en un arròs com a punt culminant de l'àpat. De traca fallera: la croqueta d’ànec de Pequín –cremositat amb l’au rostida i lacada i cremosa, puntuada per kimchi i menta– i un bistec tàrtar a la cubana, que precedeixen un taco d'escrita (que també es pot dir rajada). Cedeixo la paraula a Pardo per parlar d’arròs: "Treus la paella, jugues amb la cullera, gaudeixes d’un arròs finet i sec, en cada cullerada t’emportes el mogolló de sofregit socarradet, amb tota la potència del caldo. En una cullerada ho notes tot'. Paella pura; no pas en recepta sinó en esperit. Sí, aquí només hi ha un únic arròs de temporada, el que fa de colofó. Però a fe de Déu que la clientela aprecia tot el que ve abans, exquisit, i sap que el final serà feliç no, sinó extasiant.