Del Carib i Veneçuela: Tarantín i Medio o Pinto

El lema de la Paola di Meo i el Miguel Portillo –sala i cuina del Tarantín– és 'serious caribbean cuisine'. Ells són de Maracaibo, topònim amb ressò de canons pirates. El Tarantín –equivalent a xiringuito de carrer fet amb un pal i una espardenya– vol “establir un petit repertori de cuina d’autor inspirada en les receptes del Carib: Grenada, Trinitat i Tobago...”, diu Portillo. Antigua i Barbuda és una illa, no la darrera amb qui vas lligar, perdulari. 

No es defineixen com a restaurant veneçolà, sinó “com a plaça oberta a les influències afro comunes del Carib”, diu Di Meo. Han convertit una botiga de telèfons en una caseta de platja i s’han documentat a fons pel que fa al menjar de carrer. Una carta curta i mutant que va cara a barraca (antillana), amb sis tapes i set principals: excel·lents les boles de iuca farcides de 'jerk chicken', pollastre favorit de Bob Marley, delicat i fumat (l’au!).

De la República Dominicana tenen el 'mofongo', una cúpula d’arròs, plàtan fregit i espècies que ells fan amb galta de vedella. I de collita pròpia, un tendre magret d’ànec que, rostit en una fulla de plàtan i amb verduretes i espècies, agafa un suquet propi deliciós, res a veure amb l’ànec amb crema de llet. Al menú de migdia (12,95 euros) posen ritme 'rocksteady' a receptes mediterrànies, i també hi entren plats populars, com el 'channa aloo', senzill i aromàtic curri vegetarià amb cigrons de Trinitat i Tobago que sí, 'chana' molt.

Molts cuiners joves veneçolans s’afilien al Carib, però no tots. El Cristian Laprea i la Carolina Marín han obert el Medio o Pinto, on Laprea defensa fer “una cuina oberta a la Veneçuela maca i creativa”. “Serem caribenys a l’estiu, però volem unir la cuina espanyola i la veneçolana d’una manera imaginativa”, matisen. Més que defensar la tradició a ultrança (no hi trobareu 'pabellón'), practiquen un repertori propi on Catalunya s’enriqueix amb l’'ají' dulce –pebrot que afegeix color i sabor i pica poc– i possibilita plats com una coca de recapte de iuca cruixent amb un saltat de marisc, partint de la tradició veneçolana revisitada. A la planta baixa s’hi pot menjar una carta de 'picadera' –tapes, com per exemple els 'tequeños', saborosos palets de yuca i formatge, o degustacions d''arepas' en petit format– i a dalt una carta molt meditada. El millor exemple és la seva versió de la 'cachapa': un senzill entrepà tradicional de pancake amb formatge convertit en un plat de precisió. En tens de salsa cremosa de blat de moro, botifarró i xoriço, i l’'entrepancake', que empresona una hamburguesa de cuixa de porc, a cocció lenta dotze hores. El sabor té tres textures porcines i saboroses. Una meravella, vaja.

Medio o Pinto era el 'trick or treat' dels descamisats veneçolans, que armats amb un pot de pintura amenaçaven els rics per Carnestoltes (mig ral o et pinto). També hi trobareu un menú de migdia molt recomanable (15 euros) renovat tres cops a la setmana.