Aquest local està tancat
Em va atraure el seu nom, ‘dolces paraules’, una cosa que ara s’ha d’anar caçant com les papallones. I perquè alguns bons paladars ja m’havien advertit d’aquest lloc senzill, ben decorat, sense grans pretensions, que han muntat el Claudio i la Katerine.
Veig la carta i hi trobo un dels plats que més m’agrada de la cuina piemontesa, il vitello tonnato o vitel thoné, en pur piemontès i no francès com es pensa la major part del públic. La traducció de l’italià o del piemontès seria ‘vedella tonyinada’.
Sofia Loren n’és amant i propietària d’una recepta molt bona, però a mi me’l va ensenyar a fer un col·lega seu menys famós però més divertit, l’Ugo Tognazzi. No sé quina recepta aplica el cuiner marchigiano (de les Marques d’Itàlia), però resulta un dels millors que he tastat entre tant restaurant italià que s’ha obert darrerament i abans a Barcelona.La seva carn és tendra perquè és d’anyell de llet (alguns ara per la crisi utilitzen llom de porc i no és ni de bon tros el mateix), molt gustosa perquè es cou lentament, i la salsa, molt fina, suau i saborosa, tot i que al meu gust hi falten una mica més de tàperes, toc fonamental del plat. Ja entusiasmat amb aquest entrant que tants records em va portar, vaig passar una autèntica prova del nou: penne all’arrabbiata.
Tota la pasta, de la casa, és molt bona. S’ha d’insistir, els que així ho prefereixin, que estigui al dente, ja que el paladar local considera al dente una pasta crua i s’han retornat alguns plats.
Els penne all’arrabiata no hauria passat res si haguessin estat més picants, però també el paladar local ha domat la tradició i cultura italiana. Tot i que hi ha una solució que és demanar peperoncino i afegir-ne al gust. Tota aquesta vianda està molt ben tractada pel seu propietari, qui també va aconsellar el vi, un sirà de Nero d’Avola, sicilià, persistent en boca i company ideal per a les plomes picants. El tiramisú és dels bons, boníssim.