Això sembla que ja és imparable. Fa uns anys la ciutat de Barcelona era un desert respecte a una oferta culinària considerada un bé patrimonial ibèric, la tapa, i un bé patrimonial basc, el pintxo. No es podia imaginar l'existència de locals com Els Pinxus, amb una oferta de pintxos, tapes, ous estrellats, truites, amanides i confitats, envinagrats i escabetxos de Premier League, i una cervesa que tiren com si estiguéssim en els millors bars de Madrid.
Toni Santanach és el pinxo d’Els Pinxus. Ell, que va formar part de l’equip de xefs de l’escola de Mey Hofmann, volia demostrar que a Barcelona és possible fer tapes i pintxos nostrats, aprofitant una tradició culinària que, com va demostrar el mestre Toni Massanés en el seu Corpus de la cuina catalana, no necessita emmirallar-se en cap cuina hispànica o europea. El seu pintxo de tàrtar de fuet és tota una declaració excepcional de principis.
El sopar va girar pràcticament entorn d’uns pintxos on la qualitat del pa és fonamental, encara que també vaig poder provar una tapa de pilotilles amb sèpia fantàstica. La carn que empren a Els Pinxus és de primera i el pintxo d’hamburguesa de vedella amb maionesa de dues mostasses és molt recomanable.
A Els Pinxus hi ha plats per a tots els gustos. Jo tinc una gran predilecció per la tripa: aquí la fan a l’estil de la cosina, que deu ser una d’aquelles cosines que ve de gust trobar per Nadal. O per uns ous remenats amb bacallà, bèstia amfíbia que demostra que la resurrecció de la carn és possible.
Ah, i no m’agradaria tancar aquesta petita crònica sense parlar de les làmines cruixents d’albergínia, molt ben acaronades per una mel aromàtica. Un vici d’una exquisida gormanderia. Bona ensalada russa, encara que al pintxo de secret ibèric amb brie li convindria un altre formatge amb més mala llet. I com que en Toni Santanach ve de l’escola de la Mey Hofmann, no us hauríeu de perdre les postres.