M’havien dit que el millor del Gamba de la Costa eren les gambes a la planxa, un plat senzill en què el resultat depèn d’una planxa adient, de la qualitat de les gambes i, sobretot, que el cuiner no les deixi com les deixaven a principi dels 70, abans que arribés el mestre Jean-Louis Neichel: com una sola de sabata.
Al Gamba de la Costa hi vaig anar amb el Carpanta del meu fill, que té 16 anys i un estómac d’una capacitat de formigonera industrial. De primer, l’angelet es demana uns canelons de rap i gamba i unes xips de carxofes, i de segon, un arròs negre amb sèpia. Jo em demano unes gambes a la planxa i un arròs de carxofes i tonyina.
Les gambes eren de carn melosa i cap gustós. I entre conversa i conversa –parlem del Barça i de youtubers–, em diu que les xips són cruixents, ben fregides, i que els canelons, de beixamel rosada, tenen l’equilibri perfecte entre la carn de la gamba i la del rap.
El problema arriba amb els arrossos. El negre, el de sèpia, sol ser una recepta més agraïda, encara que a molts llocs l’arròs negre només tingui gust de tinta de calamar. No és el cas. En canvi, el meu arròs té un punt de covat i, vistes altres experiències, crec que la gran culpable aquí és la tonyina. Se sol desfer i arrossega el gra d’arròs cap a la tragèdia. A pesar del seu estómac d’adolescent, no hi ha lloc per a les postres.
Per beure, ell ha demanat una Coca Cola, horror, i jo una copa de Celistia, un vi blanc de Costers del Segre. Quan torni al Gamba de la Costa, demanaré un tàrtar de tonyina amb caviar de soja.