Googlegeu Franc Monrabà: sí, hi ha unes quantes entrades, però cap feta per ell (un fet que inspira confiança, en aquesta època d'autobombo digital). I qui és el tal Monrabà? Doncs un cuiner nòmada amb aire pirata que amb els anys ha anat navegant entre estrelles Michelin –va ser el primer cap de cuina de Santamaria el 1988, també va ser deixeble de Jean-Luc Figueras– i deixant en llocs (propis i aliens) un rastre sucós de bona cuina més llarg que una cadena d’àncora.
I ha un sospir que ha obert el Haddock –adreça amb caixet, hi havia el Cata 1.81–, un restaurant de nom obvi. “Fumo en pipa, tinc un bar, i li vam posar Haddock pel rotllo tintinòfil. Però Haddock vol dir abadejo, o sigui que sóc el capità bacallà”, riu. Arreu del local hi trobareu escrit 'hold fast' (agafa’t fort!), allò que es cridaven els irlandesos tatuats que desplegaven veles cap a la Polinèsia, per no dinyar-la al vaixell (l’altra font d’inspiració).
Monrabà, com Pellicer (un altre deixeble de Santamaria), opina que “l’ego del cuiner ha de desaparèixer de la cuina, que és generositat crua i pelada. El menjar de la mare és el millor, en teoria, perquè t’estima. Doncs jo intento estimar-vos tant com puc”, declara principis. El seu amor culinari es materialitza en una fórmula al migdia, estil francès, que fa anys que practica: un plat únic, de dilluns a divendres, que va acompanyat d’una truita del dia, una amanida, una crema freda o verdura (pa, beguda i postres a preu assequbile). Coneixent la capacitat del xef amb la cuina de xup-xup tel·lúric i la qualitat dels subministradors (“el fill del Santi, el Pau Santamaria, em porta tota la verdura. Tot el porc és de matança”), la salivera és imparable: dilluns, rostit; dimarts, wok; peix fresc, dimecres; dijous, arròs (aquest home feia la paella del Mala Vida!) i divendres, suquet.
A la nit, els enunciats de carta són lacònics: coses fredes i coses calentes, a més de tapes, carns i peixos. Calamars de potera a seques: “Un dia te’ls faré a la gallega i l’altre amb samfaina”. Cocotxes i tripa de bacallà amb mongetes seques. Pintada en pepitòria. Sí, Monrabà fa 'aquesta' cuina: “En pots dir una taverna de luxe. Sóc la tieta del barri. Si et trobes malament, et faré un arròs bullit de malalt”. Una tieta canalla: el reservat té sortida directa al carrer “per si vas amb una bufa molt grossa”, i un ganxo al sostre diu que a les nits potser hi veuràs un petit xou de bondage. Al menjador hi ha concerts de jazz de nivell de gran club: un dels socis de Monrabà és l’antic propietari del Bel·Luna, potser el millor (l’únic?) lloc de Barcelona on música en viu i menjar estaven al mateix nivell.