Aquest local és tancat.
El 'wall of fame' del Klavier és un abisme que et torna la mirada: David Carabén i Pepe Viyuela són alguns dels immortalitzats que m’observen des d’aquest eclèctic Olimp. Estic accedint a una dimensió alternativa: el Klavier estima la noblesa dels pubs dels 90, amb sofàs envellutats, vidres amb pentagrames, 'bartenders' amb armilla i una màquina de karaoke clàssic plena de La Oreja de Van Gogh. No obstant això, el Klavier té una arma secreta que atrau les aus nocturnes com la jugular al vampir: un piano senyorial que us acompanyarà perquè canteu el que us broti.
Sembla una ximpleria, però si us amorreu a un Margarita, un ritual decadent per fora esdevé increïblement sanador per dins. Una cura espiritual. Potser per això, de matinada, hi floreix un ecosistema impossible. Tenim avis marxosos del planeta Sirex, modernets que volen sensacions fortes, faràndula catalana. Tenim veterans de la canya i cougars. Tenim artistes maleïts, cantants d’orquestra reumàtics... És una cabina dels germans Marx transgeneracional. Un refugi que ho té tot, còctels contundents i un piano que satisfà una necessitat ancestral quan has mamat : cantar fins a rebentar els timpans del respectable.