La taverna d'altíssim producte Els Tres Porquets ha obert la sandvitxeria La Caputxeta, un bar d'entrepans gurmet que aposta pel vi natural i la seva combinació amb entrepans com el de lacón amb ou ferrat (Gallego), la tonyina, les anxoves i els pebrots entre pa de vidre (compte a l’acudit: Canta Bro). La botifarra amb brie i pesto (Farra) o el de galta de porc guisada amb ceba (El Jeta). Guisats entre pa i pa!
A Marc Cuenca li agraden els contes amb llop. Deu ser perquè és l’únic que menja. La taverna Els Tres Porquets acaba de fer sis anys (el temps corre més que Kilian Jornet) i ha obert la sandvitxeria La Caputxeta, on els vins amb ideologia, és a dir, naturals, els posa el seu compare Joan València. He elogiat altres vegades aquesta branca salvatge de l’agricultura que promou líquids sense Photoshop i, per a descans del fetge, amb menor graduació. Que al Poblenou algú se la jugui amb un negoci de bocates fins i ampolles poc convencionals és mereixedor d’atenció.
Vaig conèixer aquest local en la seva primera vida com a Be Sushi i ha renascut amb una altra especialitat. Bona feina gràfica per part de Lo Siento Studio, les etiquetes i els embalatges del qual són clars i fantasiosos. Fa anys que l’entrepà gurmet, i la seva deriva hamburguesil, té bones representacions a Barcelona amb dues obertures importants aquest any: Entrepanes Díaz, de Kim Díaz, i La Caputxeta. Els dos despatxos comparteixen els pans del Forn Sant Josep. El pa, com l’arròs del sushi, és el vehicle, però, principalment, el cor d’aquest cos. Si falla, l’entrepà queda esguerrat.
El vermut de la casa, amb el seu punt just d’amargor, el comercialitzaran, i acompanya les patates de Coromines (de Badalona, un descobriment tardà), les anxoves i les olives d’El Xillu (#fan) i la secallona del Pallars. Joan València ha organitzat el full vinòfil per colors: blanc, rosat, negre, vermell i ataronjat. La primera ampolla és un blanc, un Sarnin-Berrux Aligoté, chardonnay de Borgonya més fresc que anar amb xancletes. La segona, el rosat Almendrito, bobal d’Utiel-Requena agradable com un massatge.
Amanida de l’hort Aurora del Camp, del Masnou, amb amaniment de mostassa. Notícia! Vegetals que tenen gust de vegetals. Unes braves poc ferotges (després el Roger, el cuiner, n’amanirà d’altres amb més potència). I vuit entrepans, que comparteixo: encara puc sortir d’un restaurant sense necessitat de grua. El de calamars amb maionesa de plàncton (Madriles) ha de tornar a la drassana perquè no porta… plàncton. Superat aquest escull, els altres són del gust de la Caputxeta, de l’àvia i del caçador.
Els millors, que vaig devorar amb fam de llop? El lacón amb ou ferrat (Gallego). La tonyina, les anxoves i els pebrots entre pa de vidre (compte a l’acudit: Canta Bro). La botifarra amb brie i pesto (Farra; la buti és tendència). Galta de porc guisada amb ceba (El Jeta).
“A Espanya hi ha molta cultura del pa. Qualsevol cosa pot ser portada a un entrepà”, reflexiona el Marc. El guisat renaixerà dins d’una barra. Els moderns ho intenten amb les mandonguilles. Accepta el que no porti os ni espina. Si altres tenen durums, nosaltres, coca de fricandó! Quants contes queden amb llop, Marc? “Un: les set cabretes. Són contes que s’acaben bé”. Excepte per al llop.