Entro a La Criolla. Una incògnita. M’han dit que té un pati interior esplèndid, però com que hi vaig sol, la soledat del comensal es paeix a dins. Les taules de la terrassa són per a un mínim de dues persones.
El lloc és molt lloc. He passat mil vegades per davant, Muntaner avall, però és la primera vegada que tinc la carta a les mans. Al matí, a La Criolla s’hi esmorza; a la tarda, s’hi berena, i al migdia, hi serveixen un menú, segons diu la carta, saludable i equilibrat. A la nit, tanquen les portes i les plantes del jardí es dediquen a eliminar tranquil·les el diòxid de carboni.
El menú d’avui –cada dia és diferent– consisteix en un entrant a escollir entre dos plats, amanida de productes de temporada o sopa de carbassa, bròquil i pastanaga, i un segon a escollir entre filet de lluç arrebossat amb moniato al forn i maionesa d’alfàbrega, ossobuco estofat de primavera i mongetes a la Toscana. Des de la meva taula, miro les plantes del jardí i amb un esperit solidari amb l’enciam, passo de l’amanida i elegeixo la sopa. És bona i fresca, i una vegada engolida, em sento refet d’un matí de merda.
De segon plat demano el peix i tinc una sorpresa. Sé que el fish and chips té molta mala fama fora de les fronteres de Sa Majestat, però juro per Lionel Messi que a Torquay, la pàtria d’Agatha Christie, vaig menjar un fantàstic fish and chips i l’arrebossat del lluç de La Criolla em recorda molt al d’aquella vigília. Aquell dia plovia. Avui fa sol.
“Si fos un peix, m’agradaria morir arrebossat com aquest lluç”. Un pensament existencial que em porta a les postres. La fruita fresca de temporada o el iogurt artesà es poden canviar per un cafè. Demano benzina. No m’agrada el cafè, però la tarda serà tan merdosa com el matí i necessito energia.
Tot plegat, amb pa i aigua inclosos, em surt per catorze euros. Quan torni a pensar en aquell dia a Torquay, tornaré a La Criolla a trobar-me amb el lluç.