Podríem definir La Llave com un petit joier, una bombonera al cor de l’Eixample. És petit, bufó, molt ben decorat, amb fotografies al·legòriques al bon menjar, fetes pel fotògraf Javier Jubierre, director de fotografia del veí El Periódico. Però tota la seva gran riquesa està en el contingut que aporta la seva cuina. És un lloc molt càlid, lluminós, senzill, amb poques taules, però intel·ligentment distribuïdes perquè no es molestin ni és barregin converses ni intimitats.
La Llave, que disposa de tres salons separats, petits, ben il·luminats, en els quals es poden celebrar menjars de feina, d’amics o de parella, funciona només als migdies, i és molt recomanable reservar-hi amb certa antelació. L’entrada té lloc a través d’un petit bar, on també es pot assaborir a la barra l’exquisida cuina que ofereixen. Que, per cert, es dispensa als mateixos preus i “amb el mateix amor” que a taula, segons l’Álvaro, el seu propietari.
La cuina de La Llave és de les bones i de les de tota la vida. La Manoli, que des de fa gairebé trenta anys, al costat del seu marit Álvaro, rep amb la seva cuina els qui visiten el seu petit i bufó restaurant de l’Eixample, “broda” els plats de cullera. Diàriament, els addictes al cullerot es delecten amb els seus plats més destacats, com les tripes, els cigrons amb mandonguilles o, quan toca, un morterol –guisat fet amb fetge de porc– de la seva Castella natal.
Cuina castellana
D’allà també prové el caviar de Castella, els torreznos: una cansalada fregida, cruixent, magnífica. Però amb la forquilla i el ganivet també ens podem divertir en aquesta petita joia del centre barceloní: la cua de bou estofada de la Manoli és gairebé històrica, i també el bonítol marinat o la perdiu en escabetx, generalment caçada per l’Álvaro en les seves estones lliures. El dia de la nostra visita va ser un dijous, dia universal de l’ensalada russa a casa de l’Álvaro i la Manoli. Que ben preparada en les seves proporcions, en la cocció, en tot el conjunt! Va ser dia de xanguets i de cranc gegant rus i em va sorprendre una sopa de ceba a l’estil castellà, molt saborosa.
També la taula va ser homenatjada amb un substanciós plat de cigrons amb mandonguilles i un lluç a la romana, sublim. L’Álvaro va treure del seu celler un Ros de Pacs 09 i un Sentif, Somontano del 2006, ideal per acompanyar els plats consistents.
El seu celler, subterrani i ben refrigerat, és un model d’equilibri entre varietat d’oferta i preus ajustats. L’Álvaro presta molta atenció al tema dels vins i recomana amb saviesa els maridatges idonis dels saborosos plats que prepara la seva dona, amb els seus darrers descobriments en matèria de vins. – Marcelo Aparicio.