Majide és el retorn de Hideki Matsuhisa als orígens del Shunka: una taverna japonesa, una 'izakaya' fina amb sensibilitat i producte d'alta cuina. Majide té una taula comunal, una barra i tauletes amb tota la llum que li falta al Shunka. Hi trobem platets d'intersecció nipona-catalana, com per exemple les espardenyes amb peril·la o la ventresca de tonyina amb eriçó i ous de salmó.
En arribar a la taverna Majide, Hideki Matsuhisa m’ensenya el carnet del Bicing. Es desplaça entre els carrers de Copons i Tallers encadenat a les dues rodes, acostumat a un circuit a peu: Shunka-Koy Shunka-Kak Koy. Creixen les ocupacions del bicixef, que a l’octubre va afegir el Kak Koy a l’esquadra i només quatre mesos després defensa el Majide, associat amb caps del Shunka, Hailing Ye (a la sala) i Chang-Jiang Lin, conegut com a Miguel.
Després d’aquest enrevessat inici pel cens xinès, el perquè del nou establiment, nascut, segons l’arquitecte Pere Cortacans, com a “spin-off del Shunka”, però que evolucionarà fins a adquirir personalitat. El Pere ha fet una bona obra en un espai tubular que va ser botiga de roba en aquest Tallers tan cèntric com ple de vianants.
Taula comunal, barra, tauletes, llum, llum!, la que li falta al Shunka, que després de quinze anys passa per un obligat arranjament. El Shunka va ser un esdeveniment a Barcelona, la izakaya amb sensibilitat i producte d’alta cuina, on molts es van enamorar dels nigiris del Hideki, del bonítol brasejat amb tomàquet i aquella albergínia fregida amb pasta de soja. Quan fico la cullera en aquest flam al Majide, em sento més jove, més alt i més ros, ficció que dura fins que, amb pena pel temps evaporat, el liquido.
Hideki Bicing es felicita per l’equip (“he tingut sort”) i diu que és per ells que es fica en aquesta intendència de restaurants successius. Cohesiona, s’expandeix, fidelitza. Bec sake Kubota Senju i després el negre El Hombre Bala, que també descriu el xef.
El ja esmentat Hailing Ye serveix els platillos que prepara Wei Jun: al voltant d’aquest home es produeix un remolí. Els cuiners més joves atenen la seva destresa amb els nigiris, fets amb un arròs excel·lent. Pel meu gust, el tall d’anguila (xinesa) és massa gros. Bones-bones l’ostra amb ponzu, la fritada de cocotxes de lluç (per favor, una mica més cruixents), les espardenyes amb peril·la, les gambes a la planxa, les cloïsses amb sake i el sashimi variat. Brutals-brutals el tàrtar de tonyina amb “salsa especial” (soja, ceba, vinagre, sucre), el carpaccio de rogers amb fulles de wasabi i la ventresca de tonyina amb eriçó i ous de salmó, talls deliciosos, macos, de menjar i no parar, i tornar i repetir. Hi pensaré diversos dies.
Pregunto sobre algun secret i el Pere ajunta tres targetes: Majide-Kak Koy-Shunka. I tradueix: “Més o menys seria: és veritat que el Shunka és molt xulo”. I escolto el Hideki riure d’aquella manera tan seva, amb la boca oberta i tirant el cap enrere, disposat a agafar la bici i sortir disparat com l’home bala. “Trigo tres minuts”. Mic mic.