Ai, quins records! Una vegada, poc després de la caiguda del mur de Berlín, em vaig enamorar de la cuina japonesa i vaig portar un grup d’amics a sopar a un restaurant japonès. De sobte, un d’ells va desaparèixer i el vam trobar sota la taula, coent una gamba crua amb un encenedor, mentre repetia: “Tengo hambre, tengo hambre”. Per sort, d’aquella gamba socarrimada dels 70 –gràcies Jean-Louis Neichel!– i de la gamba socarrimada del meu amic han passat molts anys i la cuina japonesa ha arrelat als paladars barcelonins.
El Nomo Galvany és un exemple d’aquest arrelament d’una gastronomia que, sense ser tan rica com la xinesa, agrada molt per la subtilesa i la puresa de les seves receptes, i la seva presentació artesanal. A la cuina japonesa la qualitat del producte ha de ser, per força, de primeríssima qualitat, si no volem que ens donin gat per llebre i que ens provoquin una gastroenteritis de cavall.
La ment pensant és Nao Haginoya, i el resultat és fantàstic tant per als experts en l’ús dels bastonets com per als que ho fan per primera vegada. L’oferta és extensa, i el sushi i el sashimi són de primeríssima qualitat. Jo tinc predilecció pels maki spicy tuna (amb tonyina, salsa picant i enciam) i pels maki crispy toro roll (amb ventresca de tonyina, pinyons i salsa picant). Hi ha especialitats de la casa. Per exemple, preparen l’age dashi ankou, una cassoleta de rap amb ou escumat i caldo dashi (brou de bonítol sec i algues), però, com que sóc amant del cranc reial des que el vaig tastar a Boston, vaig demanar un King crab no tempura, que va resultar excel·lent, encara que mastodòntic.
Per a qui li agradi els arrossos, els tàrtars o les gyozas, és un lloc molt recomanable. La propera vegada he de demanar un maki foie no teriyaki i les edamame, mongetes de soja, a l’aroma de trufa blanca. I per beure, una cervesa Kirin, encara que hi ha dies en què el sake entra com l’aigua.