Reconec que fa un temps que conec bé Itàlia i sé del maltractament que sol patir la cuina italiana fora de les fronteres transalpines, i que era molt escèptic respecte als restaurants italians de Barcelona. Però primer el Xemei, i després el més modest Piccola Cucina Italiana i ara l’Obe, m’han fet canviar de parer.
L’Obe és un petit restaurant situat a la plaça de Santa Caterina, i la situació, en plena Barcelona del turisme a gran escala, fa pensar que aquest és un restaurant per a turistes sense escrúpols. Res més lluny de la realitat.
L’Obe –que, per cert, du un nom que porta a confusions amb la cuina japonesa– és un petit honest restaurant italià. A l’Obe hi ha respecte cap a la cuina que representen. I l’albergínia a la parmesana, un desig de la meva acompanyant, té el sabor de la melanzane siciliana, la del comissari Montalbano i la de l’escriptor Leonardo Sciascia.
De segon, decidim demanar dos plats que, pel seu talent –els plats tenen talent–, ens obliguen a fer un ball de forquilles. Jo demano unes orecchiette amb salsa cremosa de carxofes i speck; ella, uns nyoquis casolans amb salsa de ceps i tòfona negra. Els nyoquis són magnífics –encara tinc sort que me’ls deixa tastar– però les orecchiette són millors, i em recorden aquelles orecchiette que vaig menjar un Nadal del 2006 a Bari. Aquell any, el Barça va ser campió d’Europa, i les dones que preparaven les orecchiette amb el seu dit polze assegudes als carrers de la Pulla es mereixien la copa del món. Hem entrat a l’Obe amb dubtes i en sortim francament satisfets.