Fina Puigdevall i Les Cols (Olot) amplien l’àrea d’influència. L’'Olot style' va arribar l’estiu passat al Mas de Torrent, al Baix Empordà, i, un any després, han buscat el refugi del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i del restaurant Òleum, situat en la que va ser la Sala del Tron del Palau Nacional, construïda el 1929. Des dels balcons, una vista majestuosa sobre la ciutat, catifa d’edificis ocres als peus de la muntanya de Montjuïc. Lloc alt per a una cuina d’altura. Altres miradors barcelonins en què acomodar comensals afilats: Martínez, Torre d’Alta Mar, Dos Cielos i, a punt d’obrir, Marea Alta.
En aquest Òleum, que gestiona Vilaplana, la Fina ofereix dos menús en artística convivència amb el contingut del MNAC: el romànic i el modernista. El comensal també pot elegir plats solts i vins a copes. O obrir fantàstics màgnums com Les Terrasses 2014 o Louro 2015. L’equivalent seria decantar-se per un sol quadre o recórrer una ala completa.
El menú modernista conté vuit plats, inspirats en el mateix nombre d’obres. Proposo a Pepe Serra, director del MNAC, que exposi al menjador algunes de les peces perquè l’art suggerit que entra per la boca sigui validat per l’original.
És difícil fer-ho amb la terrina de verdures, ja que neix d’una vidriera de Joaquim Mir. Resulta més senzill transportar un escriptori colorista de Josep Maria Jujol, la versió comestible del qual és un excel·lent ou a la mimosa amb pebrot i anxova (la Fina i el seu cap de cuina, Pere Planagumà, tenen en l’ou un fetitxe). Un paravent amb nenúfars de Frederic Vidal apunta al caneló amb espinac cruixent.
El bacallà amb brandada verda i reducció de moscatell penja d’un llum de Josep Puig i Cadafalch. I el boníssim pollastre rostit, que cap foraster hauria de deixar de tastar per comprendre Catalunya, picoteja d’una porta vidriada de Frederic Vidal. Altres xefs es van inspirar en la feina dels artistes: Quique Dacosta, Carme Ruscalleda, Albert Adrià i Gualtiero Marchesi. No es tracta de reproduir, sinó de suggerir. Allunyar-se de la maqueta a la recerca de l’essència.
Els menjadors de referència amb museu són el Nerua al Guggenheim (ep, seriós-seriós) i The Modern al Moma. El repte de la Fina serà aprofundir en la vastíssima col·lecció del MNAC i que la carta canviï i visqui i s’impregni de l’entorn.
Les postres segueixen amb el diàleg: el sol de pastanaga (bo i formós, alternativa als endormiscats 'carrot cakes') lliga amb una porta gaudiniana, i la garrofa, fajol i ratafia (pura Garrotxa) remeten a un moble de la Casa Lleó i Morera.
Director Serra: aquesta és una oportunitat perquè art i gastronomia conflueixin de veritat, allunyant-se del màrqueting i l’adorn. L’Òleum com a sala estel·lar del museu.
